Adidas i Nike paguen quantitats rècord als futbolistes, però neguen salaris decents a qui confecciona les seves samarretes

Cristiano Ronaldo
| 20 juny 2018

Mentre que milions de persones es preparen per animar els seus equips favorits durant la Copa del Món de Futbol, un informe del col·lectiu Éthique sur l’étiquette i la Campanya de Roba Neta, ‘Joc brut’, revela que Adidas i Nike, patrocinadors importants de l’esdeveniment mundial, paguen salaris de pobresa a les milers de dones treballadores de la seva cadena de subministrament que cusen les camises i sabates de futbol de jugadors i seguidors.

La Copa del Món és l’escenari de la intensa competència entre Adidas i Nike pel patrocini. Junts patrocinen 22 dels 32 equips. Durant l’última dècada, els pressupostos de màrqueting i patrocini s’han duplicat. En un nou contracte rècord, l’equip alemany rebrà 65 milions d’euros anuals d’Adidas fins a la propera Copa del Món, tres vegades més que el contracte anterior que venç aquest any. Per l’altre costat, l’equip nacional francès va negociar un patrocini de 50,5 milions amb el gegant esportiu Nike.

Els salaris de les treballadores de la cadena de subministrament de les mateixes marques no segueixen aquesta tendència a l’alça. El nou informe ‘Joc brut’, publicat a principis de juny, compara els costos de producció actuals de les sabates esportives Nike i Adidas amb els de fa 25 anys. La part d’aquests costos que acaba a la butxaca de les treballadores és, sorprenentment, un 30% menys que a principis dels anys noranta.

Gran part de la roba esportiva d’aquestes marques es produeix a Indonèsia, on el 80% de les treballadores de la confecció són dones i guanyen entre 82 i 200 euros al mes. Sovint els seus salaris no cobreixen ni tan sols les necessitats bàsiques de les treballadores i de les seves famílies per assegurar una vida digna, que, segons els càlculs de l’Aliança pel Salari Digne a l’Àsia, ascendiria a 363 euros mensuals. Algunes de les treballadores ni tan sols reben sous mínims legals.

Davant d’aquesta situació, els sindicats i la societat civil demana a Adidas i Nike que garanteixin salaris dignes a tota la cadena de subministrament. Si Nike i Adidas haguessin mantingut els seus contractes de patrocini en els nivells de 2012 en comptes d’augmentar-los a nivells sense precedents, haurien estalviat prou diners per assegurar salaris decents per les treballadores dels seus principals països productors: Xina, Vietnam, Indonèsia i Cambodja. En lloc d’això, aquestes marques han decidit gastar els seus diners en jugadors de futbol, en comptes de cap a les treballadores que cusen les seves camises i sabates.

Ambdues marques podrien començar per garantir el dret a un salari digne a Indonèsia, com es van comprometre a abordar en un acord fa set anys. El 2011, després d’anys de campanya internacional impulsada per persones treballadores i aficionades a l’esport, es va signar el ‘Protocol per la Llibertat d’Associació a Indonèsia’ sobre els drets sindicals de les persones treballadores. El pacte va ser signat per sindicats indonesis de la indústria del tèxtil, confecció i calçat, les principals fàbriques proveïdores i grans marques de roba esportiva, incloent-hi Adidas, Nike i altres quatre marques esportives. Els signants també van acordar iniciar negociacions sobre altres vulneracions dels drets laborals identificades pels sindicats: els salaris i l’ocupació precària. No obstant això, deu anys des de l’inici de les negociacions el 2008, les marques esportives es neguen a continuar el procés.

Éthique sur l’étiquette i la Campanya Roba Neta, juntament amb els sindicats indonesis, recorden a Adidas i Nike que es van comprometre a abordar aquests dos aspectes laborals en negociacions amb els sindicats i els insta a treballar ràpidament cap a un acord similar per assegurar que totes les persones treballadores de la seva cadena de subministrament a Indonèsia rebin un salari digne.

Raja, un sindicalista indonesi, afirma: “Demanem un nou protocol sobre els salaris. Les marques haurien de canviar les seves pràctiques de compra, perquè afecten les condicions de treball. Sabent que el cost laboral d’una samarreta produïda a Indonèsia amb prou feines és un 1% del preu final, em sembla lògic que el cost laboral es pugui augmentar una mica, no? Però les marques de roba esportiva fins ara es neguen a comprometre’s”.

Llegeix l’informe complert aquí.