Feminització de la pobresa: conseqüències d’una economia patriarcal

Sorn Tola (pink shirt), a 22-year-old garment worker from Prey Veng province, eats dinner in the evening with her two sisters and fiancé, in Phnom Penh, Cambodia, Sept 8, 2011. Sorn Tola has been working at the Shen Zhou factory for two years. Every six months she receives a new short-term contract, but there is no increase in the fixed salary (US$61 per month). She worked at another factory for two years before getting a job at Shen Zhou. Sorn Tola works from 7 a.m. until 4 p.m., with a 1-hour lunch break. On most days she also works a 2-hour overtime shift (for which she receives pay of time and a half), and finishes work at 6 p.m. “I sometimes feel really tired after work because I have to work harder to get more salary,” she said, explaining that there are incentives based on output. Her fixed salary is US$61 dollars per month, but last month she says she earned $270 because her sewing output was high. “I can earn more if I sew a lot of clothes. This system makes workers work harder to get more salary,” she said. Sorn Tola said that she doesn’t know where the clothes that she makes will be sent or sold. She lives with two of her sisters, her fiancé, and two other friends who are all working for nearby factories. The rent for the 20-meter square room is US$40 per month. Before the minimum wage was increased from US$56 to $61 in October 2010, the rent was only US$25. Most of the housing blocks that garment workers live in are owned by the factories, so to counter the wage increase, most factories simply raised the workers’ rent. Every month, Sorn Tola spends about $50 on her living expenses. “I don’t send money to anyone. I try to save all the leftover money every month, but I have no plan for that money yet,” she said. Every day Sorn Tola spends about 75 cents (US) to US$1 on food, usually fish, meat and vegetables. “The amount we spend depends on the types of food we eat. Some days if we have more delicious food, we spend more,” she said.
| 8 març 2016

La cultura neoliberal ha construït un relat que diu que les persones en situació de pobresa són responsables de la seva pròpia misèria. Tot i així, nosaltres sabem que la nostra economia està estructurada de manera que limita a moltes persones la capacitat per tirar endavant i que aquesta situació s’agreuja davant d’una discriminació sistèmica al lloc de treball, en l’àmbit de l’educació i en altres espais de la vida.

Juntament amb la classe, la raça i l’orientació sexual, el sexe és un dels factors més determinants a la nostra societat. La forma en què la nostra societat es configura, entorn al patriarcat i al capitalisme, proporciona una redistribució desigual dels recursos i dels privilegis que beneficia els homes. Tant al Nord com al Sud global, l’empobriment material de les dones és un fet, així com l’empitjorament de les seves condicions de vida i la vulneració dels seus drets fonamentals.

Se suposa que les dones reuneixen les condicions que demana el nou mercat laboral mundial: són persones flexibles, amb gran capacitat d’adaptació, a les quals es pot acomiadar fàcilment, que estan disposades a treballar en horaris irregulars o parcials, a domicili, etcètera. En els països europeus, per exemple, la situació de les dones arrel de la crisi ha empitjorat notablement. A Catalunya la bretxa salarial s’ha incrementat, situant la diferència entre dones i homes entorn al 19%. L’ índex de pobresa de dones i homes també ha augmentat: a Catalunya aquesta xifra és de 1,5 milions, dels quals 793.800 són dones.

El procés global neoliberal no només està feminitzant la pobresa, sinó també la supervivència. La producció alimentària de subsistència, el treball informal, l’emigració o la prostitució són les activitats econòmiques en què les dones representen el major col·lectiu que les reprodueix. Per exemple, les dones dels països empobrits no posseeixen ni el 2% de la terra cultivable, però produeixen el 70% dels aliments.

Si fem una ullada arreu del món podem veure com la desigualtat entre dones i homes es reprodueix sempre igual, de forma més o menys visible en les diferents societats: societats on la dona no té dret al treball, on treballa però no gestiona la seva pròpia economia, on no té dret a terres ni recursos ni propietats, on només se l’explota…

No ens cansem de repetir que al sector de la confecció el 80% de les persones que hi treballen són dones. La indústria tèxtil globalitzada continua ocupant majoritàriament dones en una situació de precarietat extrema molt similar a les de les obreres que protestaven el 1908. Les desigualtats de gènere contribueixen a la perpetuació d’aquesta situació. El mercat de treball de les zones industrials es nodreix de noies joves que migren des del món rural per aportar un sou a l’economia familiar que ja no pot subsistir amb el treball al camp.

Els cinc països amb major pobresa extrema són un exemple de com anys de polítiques comercials i processos de deslocalització, sota promeses de desenvolupament, no han servit per eradicar la pobresa, sinó que han canviat les formes de viure aquesta pobresa i de sobreviure en ella. En aquesta llista hi trobem la Xina, Índia, Nigèria, Bangladesh i la República Democràtica del Congo. Entre aquests trobem tres dels principals exportadors de productes tèxtils, sector on la mà d’obra es majoritàriament femenina, hi ha feines menys especialitzades i pitjors condicions laborals. D’altra banda, hi ha Nigèria (vuitè exportador de petroli del món,  país dominat per les transaccionals energètiques que s’apropien dels biocombustibles) i el Congo, el major exportador de coltan –mineral que es fa servir en la producció de mòbils i ordinadors- matèria per la qual es manté un dels conflictes bèl·lics més sagnant de l’Àfrica.

Ser pobre i dona és fer front a una doble discriminació. No hem de permetre que els governs segueixin ignorant els efectes negatius que les seves polítiques tenen sobre les nostres vides. S’han de defensar els Drets de les Dones des del dret internacional, com a drets universals a la igualtat i la no discriminació. Aquests drets, així com el de la intimitat i la vida familiar, l’educació i un nivell de vida adequat, es veuen seriosament compromesos per aquestes polítiques. Els governs de tot el món estan construint polítiques socials entorn a interessos econòmics i estereotips sobre les persones en situació de pobresa, i no en referència a les desigualtats estructurals que els hi afecten. Això ha de canviar: la desigualtat de gènere i la desigualtat econòmica són dos conseqüències entrellaçades del sistema del sistema econòmic capitalista i  per tant han de ser de ser abordats de forma conjunta.