Propietaris, sicaris i policia a Bangladesh

Imatge original de Internatiol Labour Right Forum
| 29 novembre 2016

Font: Les nostres veus, la nostra seguretat, Capitol I

Els propietaris de les fàbriques de la confecció a Bangladesh generalment tenen bons contactes amb les elits polítiques. Com a mínim, 30 propietaris de fàbriques o familiars seus ocupen seients al Parlament, al voltat d’un 10% del total. Altres propietaris, com Mohammed Sohel Rana, el propietari de l’edifici Rana Plaza, tenen forts llaços polítics locals. Aquest mateix va ser un líder de la secció juvenil del partit governant, la Lliga Awami, una posició que li permet, actualment, portar a terme negocis il·legals i construir edificis perillosos.

Els propietaris de les fàbriques utilitzen les seves xarxes de relacions polítiques, financeres i socials, que s’estenen des de les fàbriques fins a les comunitats de les treballadores, per tal de desenvolupar la seva capacitat repressiva contra les treballadores que busquen organitzar-se o formar sindicats. Aquests propietaris poden adjudicar als líders polítics de les comunitats locals els contractes del negoci de la ferralla, el transport i el subministrament d’aliments. A canvi, esperen que aquests líders locals, i els sicaris que ells contracten, mantinguin els sindicats fora de les seves fàbriques. A vegades, els propietaris també paguen els líders polítics i els sicaris directament perquè facin aquesta tasca. Això acostuma a costar de 100.000 a 500.000 Tk (1.200 € a 5.900 €) per a fàbriques petites, i fins a un milió de Tk (11.700 €) per a fàbriques grans, segons activistes laborals locals que vam entrevistar. En paraules del líder d’un sindicat de fàbrica, un sicari local li havia avisat recentment que ell (el sicari) obtindria 4.000 Tk (47 €) per ferir-lo amb una arma blanca.

Tindre estrets vincles amb els líders polítics locals, propietaris de finques, policia o sicaris ―mastan en bengalí― pot convèncer un propietari de desallotjar les treballadores de casa seva. Poden forçar les treballadore a marxar de les seves comunitats en un dia sota l’amenaça de violència. Poden infligir violència contra les treballadores amb la protecció de la policia. A voltes, assalten, intimiden i amenacen els líders sindicals i les seves famílies, enviant així un esgarrifós missatge a les altres treballadores sobre les conseqüències de sindicar-se.

El Centre de Solidaritat a Bangladesh, una organització no governamental associada a la federació sindical dels Estats Units, AFL-CIO, rastreja l’ús de mastan per part de les fàbriques com a eina per aixafar l’organització sindical. Mencionen varis casos que han rebut atenció mediàtica internacional quan les fàbriques proveeixen a marques de roba conegudes. Però els subcontractistes i les fàbriques que proveeixen a marques amb menys preocupació per la seva imatge de responsabilitat social habitualment fan servir mastan per reprimir les campanyes d’organització sindical. L’organització Transparency International Bangladesh [Transparència Internacional de Bangladesh] també denuncia que els propietaris de les fàbriques exerceixen influència política per contractar policies locals per tal de limitar el moviment de les treballadores a les fàbriques.

ILRF va descobrir un líder polític local en Ashulia, una zona industrial a prop de Dacca, que ha ajudat a varis propietaris de fàbriques a prevenir l’organització de les treballadores. Aquest líder, un membre del partit polític governant Lliga Awami, té un càrrec al comité de la thana, i també és influent a la Policia Industrial. Té negocis amb les fàbriques, i elles tenen acord no escrit amb ell que diu que quan les treballadores s’organitzen «ell s’encarregarà d’això». O ell mateix o els seus activistes polítics, els sicaris, apareixeran a la fàbrica. «Ells entren a la fàbrica per mostrar que tenen bona relació amb els gerents», diu un activista laboral que va parlar d’ell amb nosaltres. Simplement amb el fet de fer saber a les treballadores de la seva presència a dins de la fàbrica, ja està fent una mostra intimidatòria i una amenaça explícita a les treballadores. «Per exemple, anaven porta a porta de les trenta treballadores que estaven intentant crear un sindicat a una fàbrica i els van obligar a signar un paper en blanc», va dir l’activista. «Les treballadores van signar, ja que sabien que anar a la policia no ajudaria. Després van ser acomiadades».

Alguns líders locals que prenen mesures contra els organitzadors sindicals estan al negoci del jute, una expressió local per referir-se als residus tèxtils. Compren tela sobrant a les fàbriques i confeccionen productes com coixins, seients i matalassos. També poden posar en marxa parades de menjar a les portes de les fàbriques. Una treballadora activa en una campanya per formar un sindicat de fàbrica relata: «Hi ha gent del negoci del jute al barri. Ens intimiden a traves d’ells. Ens diuen: “no necessites sindicar-te”. També ens diuen: “si et sindiques, és possible que tinguis un problema”. Habitualment ens intimiden mitjançant aquests empresaris del jute».

Si les treballadores són natives de la comunitat on viuen o migrants recents del camp determina el grau de susceptibilitat que tenen amb els sicaris. «Imagina que no som natius de la zona, però estem aquí temporalment», explica Rina Hossian, una operària de màquina de cosir. «Ens intimiden amb els locals. Ens diuen: “Si tu vas a aquests llocs, o si et vols sindicar, no et permetrem viure en aquest barri, molt menys treballar”». En canvi, Rina Syed, la vicepresidenta del sindicat de fàbrica, apunta: «Des que la meva terra natal està a prop de la fàbrica, no han pogut causar-me gaire molèsties».

L’activista que vam entrevistar explica els diferents tractaments en funció de si ets una treballadora de la zona o no: «Si la fàbrica està situada a Gazipur i la treballadora és nativa de Gazipur no es poden ficar amb la treballadora. Diguem que hi han deu treballadores que volen formar un sindicat, dos són de la zona i vuit vénen del camp. Els gerents poden ser verbalment abusius amb les vuit treballadores del camp. Poden acomiadar-les i presentar càrrecs falsos contra elles. Però no voldran fer-ho amb les dos treballadores natives perquè no voldran arriscar-se a deshonrar-les. Fer això podria fer que les seves famílies i tot el veïnat es girés en contra de la fàbrica. La comunitat sovint és hostil amb les campanyes per formar sindicats, ja que preocupa que la fàbrica pugui tancar si la campanya funciona, i tothom podria perdre la seva feina. Però assetjant les treballadores locals, la fàbrica s’arrisca que la comunitat se li posi en contra».

Els gerents de les fàbriques fan servir una varietat de mètodes per intimidar i amenaçar les treballadores que arriben a ser líders o que intenten sindicar-se. Poden utilitzar una «show cause»  contra les treballadores sota l’article 23(4) de la Bangladesh Labour Act [Llei Laboral de Bangladesh], sota aquesta llei les treballadores poden ser sospeses temporalment o acomiadats per insubordinació o desobediència, comportament indisciplinat, o «qualsevol acte subversiu a la disciplina». Per exemple, una treballadora involucrada en una campanya per formar un sindicat va rebre del seu patró un avís de requeriment per justificar la seva absència, acusant-li de ser una «treballadora indisciplinada»:

«Vostè sap que des de l’1 d’abril del 2015 ha estat obstaculitzant les activitats de producció de la fàbrica sense cap motiu. Malgrat que ha sigut avisada, una i altra vegada, ha aturat la seva feina sense el permís de l’autoritat. Segons la Llei Laboral de Bangladesh del 2006 (esmenada al 2013, article 13(1)), vostè és una treballadora indisciplinada. La Llei Laboral de Bangladesh del 2006, article 23(4), és aplicable a vostè. L’autoritat a la fàbrica li ha prohibit entrar a la fàbrica durant set dies arran les seves activitats».

«Se li informa que es requerit especialment que enviï una resposta per escrit al mencionat avís dirigit a l’abaix firmant. En cas contrari, la companyia prendrà la decisió final d’acord amb la Llei Laboral de Bangladesh».

Però sovint les formes de disciplinar i castigar són menys formals.