Un primer tast de la publicació “Moda: Indústria i drets laborals” que presentem dijous

| 26 abril 2011

Chin Lang

conte de Meritxell Nebot

Fa temps que el camp no dóna prou per viure. Moltes famílies han anat marxant. Els vells van morint i els joves no volen seguir ocupant-se de les terres. Massa esforç per poc benefici.Si el que conreem donés per viure tot seria diferent, però ara gairebé tots conreem per algú, només per vendre. El nostre camp d’arròs s’ha quedat petit. Les filles del veí van marxar farà un any. Els deu anar bé. Sembla que la ciutat té les oportunitats que aquí ens falten.

il·lustració de Sònia Pérez

És el meu moment. La mare plora, però sé que en el fons està contenta per mi. Trobaré una feina i tindré una oportunitat. N’estic segura. Podré ajudar la meva família i potser crear la meva pròpia. Duc una bossa petita amb el raspall, roba neta i una estora de dormir. L’avi m’hi ha posat el bitllet de tren. Diu que ha aconseguit un bon lloc, en seient dur. És tot el que ens podem permetre. La mare m’hi ha posat arròs. No és del nostre. Ve de l’altra punta del país. Jo avui també faré un llarg viatge, com l’arròs.

Fa un mes que sóc a la fàbrica i no he parat de treballar. Visc en una habitació al damunt del taller amb 9 noies més. A la llitera del costat hi dorm la Xiaomei, la filla dels veïns. És increïble que haguem coincidit aquí, aquesta ciutat és enorme! No parla gaire. Cap de nosaltres ho fa. Quan arribem a l’habitació estem tan rebentades que només tenim ganes de dormir. Avui per fi he pogut sortir al carrer. Fa dies que necessito un ungüent per les llagues que m’han sortit als dits de cosir durant 16 hores cada dia.

La gent passeja, sopen a les parades de menjar del carrer. M’encantaria tastar alguna cosa, diuen que el menjar d’aquesta zona és molt picant; però no puc gastar-me els diners per l’ungüent. No m’ho perdonaria… L’he de comprar i tornar cap a la fàbrica.

Sopo asseguda al meu llit. Arròs. Aquest sí que ve de la zona d’on és la meva família. Els enyoro moltíssim. Començo a entendre perquè les noies del veí no van tornar. Però elles eren més grans! Jo tinc 13 anys, encara hi ha temps…

*** Recordeu les dades de la presentació al post anterior