Què en sabem de Mango?

El codi de conducta de MANGO especifica que “els proveïdors garantiran que els salaris complexin la legislació. De la mateixa manera, el salari mínim es considerarà el mínim legal, però no el sou recomanable.” Es podria deduir que si hi ha un sou recomanable, la companyia fa passos concrets perquè aquest s’apliqui. No és el cas.   

De cara al públic, MANGO accepta la definició de salari digne de la Campanya Roba Neta¹. I també explica que “encoratja els proveïdors” perquè complementin el salari amb subsidis per a l’allotjament, el menjar i altres despeses. Encoratjar els proveïdors, però, és una política ineficaç.

Així, MANGO també dedica esforços a vendre una imatge d’empresa compromesa, mentre que les condicions d’aquelles persones que fabriquen la roba de la companyia romanen igual.

L’empresa té un sistema d’auditoria externa per abordar el tema del salari digne i de la llibertat d’associació. És un model que repetidament ha demostrat ser ineficaç. Si una empresa realment està preocupada per les condicions de les seves treballadores, hauria de fer passos proactius en aquesta direcció.

Sobre la qualitat de llibertat sindical a les empreses proveïdores, MANGO respon que “sempre donem suport  perquè les persones treballadores puguin escollir associar-se lliurement”. Una vegada més, aquesta actitud passiva només permet que el patiment de les treballadores continuï.