El camp de treball de la CRN està concentrat en la confecció, és a dir, la part del procés que comença amb el tall del material i que finalitza amb les vendes comercials en una botiga. Això no significa que no hi hagi cap problema en les condicions de treball d’altres fases prèvies (per exemple: cultiu de cotó, fabricació del fil i teixit), però la part de la qual les grans marques podrien responsabilitzar-se amb facilitat és aquesta última.

La fase del procés de producció relacionada amb la confecció de la roba representa menys problemes mediambientals que altres fases del procés de producció com ara la producció dels teixits i l’agricultura. Per aquesta raó, organitzacions i xarxes ecologistes s’estan dedicant amb més energia a aquestes fases. Altres organitzacions s’estan dedicant a les condicions de treball i els efectes negatius del cultiu del cotó i de la fabricació d’altres fibres.

En qualsevol cas, és important per a totes aquestes organitzacions treballar juntes o de manera coordinada.

La Campanya Roba Neta és present en 17 països d’Europa i treballa molt d’aprop amb organitzacions dels països on es fabrica la roba i calçat. Compartim informació amb més de 250 organitzacions de tot el món i articulem el procediment de les Accions Urgents perquè les organitzacions de treballadors i treballadores puguin canalitzar les seves denúncies.

La Campanya Roba Neta (CRN) va prendre l’opció fa ja molts anys de no apostar per cap marca de roba, ja que no es compten amb els mitjans per a garantir el respecte als drets laborals al llarg del procés de producció de cap empresa i el nostre paper no és controlar i verificar el compliment dels estàndards laborals en les cadenes de subministrament globals. Per molt que les grans marques s’obstinin a explicar com d’efectives són les seves polítiques de Responsabilitat Social Corporativa (RSC), es constata, any rere any, i recerca rere recerca, que la situació de les treballadores de la confecció continua sent extremadament precària, i que, a nivell global, el treball assalariat cada vegada és més vulnerable als abusos de les empreses transnacionals.

D’altra banda, el consum totalment alternatiu al sistema comercial convencional (possible en el cas del menjar) és pràcticament impossible en el cas de la roba. Per aquestes raons, la Campanya Roba Neta només pot oferir alguns criteris per a guiar el consum responsable i recomanar una sèrie de documents i iniciatives per a ampliar la informació:

– “Moda: indústria i drets laborals. Guia per a un consum crític de roba”, guia que conté criteris per a un consum més responsable.

-“Què haurien de fer les empreses?”, on s’assenyalen els passos que haurien de donar les empreses que tenen genuïna preocupació per les condicions de treball de les persones que confeccionen la seva roba

– “Els codis de conducta laborals: una aproximació integral”, informe per saber més sobre les recomanacions de la CRL cap a les empreses.

No. Les empreses transnacionals argumenten que per ser competitives necessiten trobar mà d’obra disposada a treballar més per menys salari.

Això és completament fals. Si calculem el percentatge que els salaris totals suposen en el cost total d’ un article de roba, mai supera el 5%. Això significa que en un cas extrem, si els salaris s’anessin a doblar i el seu cost es traspassés íntegre a les persones consumidores, uns pantalons vaquers que ara costen 42€, costarien uns 43€.

També pots comprar coses a botigues de segona mà, demanar prestat, intercanviar i trobar maneres de comprar menys roba nova. La Campanya Roba Neta dona suport a aquestes accions perquè és una manera de retardar la sempre creixent velocitat amb què consumim roba nova. Aquest enfocament també presta atenció als problemes mediambientals del malbaratament de roba.

De totes maneres no proposem això com a solució als problemes de la indústria. El nostre treball és promoure els llocs de treball que permeten viure a molta gent, però pressionant perquè estiguin ben pagats i siguin segurs. Comprar menys roba de primera mà podria frenar la producció, reduir la pressió als llocs de treball i ajudar a millorar les condicions. Però també podria provocar la pèrdua de treball a treballadores que depenen de la indústria de la moda per a sobreviure i no milloraria en absolut la pressió als llocs de treball. No tenim cap manera de mesurar aquests efectes.

També és important esmentar el gran problema del material de rebuig creat pel negoci de la roba de segona mà. Sovint es dona el cas que la roba de segona mà, quan no és venuda, es porta cap a mercats emergents en països en vies de desenvolupament i es malmet així la indústria de la moda local. Al recolzar la venda de segona mà, és important fer preguntes sobre el seu material de rebuig i assegurar-se que no està tenint aquest efecte .

Ens adonem que aquesta no és una resposta massa clara, però és l’única que podem donar ara mateix. El punt principal és que és important ser conscients dels possibles efectes de les nostres accions, tant quan comprem roba vintage o de segona mà, com quan comprem de primera mà. Clarament la solució a llarg termini de tots aquests problemes és la introducció de canvis en el procés de producció que garanteixin el respecte als drets de les treballadores.

Triem marques conegudes i importants com el focus de la nostra campanya perquè són actors estratègics en la indústria tèxtil. L’ envergadura d’ aquestes empreses fa que tinguin una gran capacitat per imposar les seves condicions en la negociació amb els seus proveïdors. Si poden imposar condicions abusives que provoquin situacions d’explotació també han de poder imposar el compliment dels drets laborals bàsics en tota la cadena de producció.

Sí, és tasca dels governs procurar un marc regulador per a les relacions laborals que contemplin els estàndards de treball bàsics. La legislació sol existir, i molts països productors de roba tenen bona legislació sobre aquest tema, el problema és que no es compleix de manera adequada. La principal raó és que molts països on es confecciona la roba i material esportiu estan molt endeutats i es veuen obligats a complir amb unes polítiques que facin atractiu el seu territori per a la inversió estrangera. Les indústries de la confecció i de similar tipologia (sabates, joguines, electrònica) són sovint el primer pas cap a la industrialització d’un país i, sovint, estan relacionades amb polítiques de reestructuració imposades des dels organismes internacionals (FMI, Banc Mundial) i per les empreses transnacionals dels països rics.

Els incentius per als inversors estrangers inclouen salaris baixos a més de la suspensió de certes regulacions laborals i medi ambientals. Si un govern intenta executar de manera estricta aquestes regulacions, poden aconseguir que molts inversors facin les seves maletes ràpidament per a anar cap a un altre país que sigui encara menys estricte i que sigui més complaent. Com a conseqüència, tots aquests països competeixen els uns contra els altres basant-se en l’atractiu de les seves males condicions de treball.

La globalització ha generat un context en el qual l’actuació empresarial és transnacional i les lluites obreres segueixen articulades a nivell de centre de treball, de regió o en l’àmbit estatal. Per enfrontar-se a problemes globals hem de construir respostes globals.

Malgrat tot, els governs tenen un cert marge d’actuació i també han de ser pressionats perquè es responsabilitzin de les condicions de treball dels seus ciutadans i ciutadanes.

Veiem el nostre codi com una eina estratègica perquè les empreses compleixin amb els estàndards laborals internacionals que s’hi troben enumerats. El codi és una forma clara de comunicar aquests estàndards laborals mínims que la campanya exigeix.

Tot i que el codi de conducta és un document que les empreses adopten de manera voluntària, entenem que és un mecanisme necessari mentre no existeixin uns estàndards internacionals obligatoris i un organisme de control i sanció del seu incompliment.