Albert Sales i Campos *** Autor de la recerca i coordinador de la Campanya Roba Neta a Catalunya
Des de mitjans dels 90, la Campanya Roba Neta i altres moviments internacionals denuncien les lamentables condicions laborals que viuen les treballadores de la indústria global de la confecció. Aquesta tasca de denuncia va acompanyada del suport a les organitzacions de persones treballadores que lluiten dia a dia per fer valdre els seus drets enfront dels seus patrons (sovint empresaris del seu propi país) i enfront de les firmes internacionals que s’enriqueixen a costa de la seva situació de vulnerabilitat i de les seves llargues jornades.
Al 2004, SETEM Catalunya inicia una nova línia d’acció que, emmarcada en la Campanya Roba Neta, pretén incidir sobre la realitat de les obreres i els obrers que confeccionen la roba que compren les administracions públiques. Els organismes públics són importants consumidors de roba de treball i uniformes i constitueixen un objectiu estratègic per dues raons. En primer lloc, perquè tenen una capacitat de negociació respecte al seu proveïdor molt més rellevant que la persona consumidora individual: compren en grans volums i poden fixar condicions dins del procés de contractació. En segon lloc, perquè les seves compres es realitzen amb els diners de tots i totes.
Aquesta línia d’acció va ser innovadora a Catalunya i a l’Estat espanyol però no a nivell internacional. Als Països Baixos i als Estats Units campanyes similars han aconseguit resultats força interessants amb impactes positius en la transparència del procés de contractació i en les condicions de treball de les persones que intervenen en la confecció d’uniformes i altres articles. Aquí, no obstant, tret d’algunes experiències d’administracions locals, sempre hem topat amb “dificultats” de tot tipus: voluntats polítiques, problemes administratius, problemes jurídics…
Per poder valorar la traçabilitat de les peces de roba que adquireixen les administracions públiques vam intentar obtenir les llistes de proveïdors d’un bon nombre d’elles. Malgrat ser informacions públiques vam haver de superar molts obstacles per saber quines empreses ealitzen la roba de treball i els uniformes que vesteixen policies, bombers, infermers o metgesses. Un cop més, algunes administracions locals (i persones molt compromeses que hi treballen) van facilitar la feina fent la investigació interna i donant-nos un seguit de noms per finalment centrar el nostre anàlisi en 26 empreses de roba laboral proveïdores de 4 ajuntaments i de la Generalitat de Catalunya.
De les 26 empreses, 13 són distribuïdores que faciliten el material d’altres marques. I aquí s’acaba el rastre de la roba, doncs ningú ha exigit mai aquesta informació i els empresaris distribuïdors tampoc tenen temps, recursos, ni necessitat de perseguir als seus proveïdors. 6 són empreses fabricants amb centres de treball en territori europeu. Hem suposat que les condicions laborals s’ajustaran, com a mínim, a la legislació vigent per centrar-nos en les que tenen producció deslocalitzada fora de la UE, ja sigui en fàbriques de capital propi o en fàbriques subcontractades.
Només dues de les 7 han facilitat les adreces dels centres de treball localitzats a altres països. Una de elles, ja li havia donat aquesta informació a un dels seus compradors per exigència del contracte. La resta treballen al Pakistan, a la Xina i al Marroc, tot i que aquesta dada l’hem hagut d’aconseguir de forma “extra-oficial” perquè ni les administracions compradores ho sabien, ni les empreses ens l’han facilitada.
Les dues fàbriques localitzades no presenten les pitjors condicions de la zona industrial de Tànger ni de bon tros tot i que testimonis anònims han referenciat subcontractacions clandestines a altres tallers, excés d’hores laborals i irregularitats en els contractes. Aquests testimonis van demanar explícitament que no s’esmentés ni el seu nom ni el del seu centre de treball donat que l’últim que voldrien és perdre la feina. Així doncs, hem decidit no fer públics els noms de fàbriques i empreses a l’informe i utilitzar-los només en les converses i el treball intern amb les administracions públiques.
A banda de les fàbriques referenciades, hem localitzat fàbriques que treballen per grans proveïdors d’administracions públiques europees on sí podem constatar situacions laborals que no arriben a complir amb el codi de treball marroquí. Salaris per sota del mínim del país (menys de 180 euros mensuals), jornades setmanals de més de 60 hores, sancions i retencions de salaris injustificades o repressió sindical explícita, són freqüents en aquests centres de treball.
Després de 6 anys oferint eines jurídiques i assessorament a les administracions públiques de diferents punts d’europa, hem tornat als inicis: mostrar la crua realitat de les obreres de la confecció per recordar que els compradors i compradores tenen una responsabilitat sobre les seves condicions i que els “consumidors institucionals” també han de practicar el “consum responsable”. Per començar fem quatre recomanacions en l’informe de les quals, a nivell divulgatiu, destaca una de molt senzilla: exigir informació sobre la cadena de subministrament a través dels contractes públics per aportar transparència i facilitar el treball amb sindicats i organitzacions del sud. Si ajuntaments, Generalitat o Administració de l’Estat realment volen contribuir a la lluita contra l’explotació aquesta informació és imprescindible i mai es demana. I si no volen, els hem de fer saber que no estem disposades a fomentar el treball esclau amb els nostres impostos.
Versió en anglès:
Sales-i-Campos, Albert & Piñeiro-Orge, Eloísa (2011) Made in Morocco: Garment production for public authorities. Traceability and guarantee. Networkwear
Versió en castellà:
Sales-i-Campos, Albert & Piñeiro-Orge, Eloísa (2011) Made in Morocco: Producción de ropa para las administraciones públicas. Trazabilidad y Garantías. Networkwear.
Resumen del informe Made in Morocco: Producción de ropa para las administraciones públicas. Trazabilidad y Garantías. Networkwear.
