En les últimes setmanes les grans empreses de moda han encetat un debat molt còmode sobre si han de quedar-se a Bangladesh o no. Després de l’enfonsament de l’edifici Rana Plaza a Savar, Bangladesh, que ha causat la mort de 600 treballadores de la confecció, experts dels mitjan de comunicació estàn debatint-se sobre si les marques deurien proveir-se o no a Bangladesh, creant llocs de treball per a les treballadores, o eixir del país i portar-se els llocs de treball amb ells.
Però aquesta pregunta està equivocada.
La qüestió no és si una empresa ha d’estar a Bangladesh o no. Sinó què i cóm ho fa quan es proveeix a Banglades.
“Estar o no a Bangladesh” no és una carta blanca per mantenir l’estatus. Si una empresa realment vol ser una “força de bé” (com diu més d’un empresari) ha de fer molt més que simplement aparentar-ho. Ha de comprometre’s amb les bangladeshes i els sindicats internacionals en un programa de seguretat integral dels edificis, eficaç i transparent que no expose a les treballadores a autèntiques trampes mortals. Ha d’exigir que les treballadores i treballadors de Bangladesh tinguen dret a l’organització sindical i negociar col · lectivament sense repercussions.
I si realment volen “treure a la gent de la pobresa” – de nou com diuen els empresaris- llavors han de assegurar-se que les seues treballadores reben un salari digne. Perquè fins i tot després de treballar de 12 a 13 hores cada dia, les treballadores de la confecció segueixen vivint en la pobresa extrema, fins i tot pels estàndards de Bangladesh.
Les empreses s’omplen la boca parlant de la creació de llocs de treball a Bangladesh, com si la creació d’ocupació per si sola els absolguera de responsabilitat davant les condicions de misèria, fins tot mortals, i els salaris de misèria que les seues treballadores reben a les fàbriques. Això no és així. Així que anem a deixar de preguntar-nos si una empresa ha d’estar a Bangladesh o a d’eixir del país. En el seu lloc anem a preguntar-nos si l’empresa està disposada a prendre mesures per a crear llocs de treball estables i segurs, on les treballadores i els treballadors tinguen el dret a organitzar-se, i rebre un salari digne.
Està és la qüestió.
Font: Kevin Thomas, Director of Advocacy for the Maquila Solidarity Network (MSN)
