Per Clara Mallart, dissenyadora de moda sostenible. Article publicat al Setmanari La Directa, núm 357.
El pròxim 24 d’abril farà un any del pitjor accident laboral en el sector tèxtil i de la confecció de la historia. L’ensorrament de l’edifici Rana Plaza a Bangla Desh va deixar més de 1.200 víctimes mortals, més de 2.000 ferits i més de 800 orfes, que un any després encara reclamen responsabilitats a les autoritats, als amos de les fàbriques i sobretot a les grans multinacionals per a les que treballaven.
El Rana plaza era un edifici que albergava 5 tallers dedicats a la confecció de roba. Aquests tallers treballaven per grans cadenes multinacionals del fast fashion (moda ràpida). Les condicions del lloc de treball, els sous i els drets laborals d’aquests treballadors es poden resumir com un exemple d’esclavatge del segle XXI. El dia de l’ensorrament uns quants treballadors van advertir al responsable, d’unes noves esquerdes a les parets. Però van ser ordenats a seguir cosint sense poder abandonar els seus llocs de treball. Unes hores més tard l’edifici es va esfondrar deixant enrere milers de persones sense vida i altres milers ferides de per vida.
El desastre del Rana Plaza no va ser ni el primer ni l’últim accident laboral en aquests països. Però sí que va ser un detonant per a que algunes de les cadenes multinacionals s’assentessin a parlar amb organitzacions pro-drets humans que feia anys lluitaven per un acord de seguretat a les fàbriques de la confecció. Així doncs, han calgut més de 3000 víctimes per que algunes d’aquestes multinacionals firmin l’acord; Accord on Fire and Buliding Safety in Bangladesh.
Al setembre de 2013 representants del govern, representants de la indústria tèxtil (local i internacional), sindicats i organitzacions no-gubernamentals van crear el Comitè Coordinador del Rana Plaza, amb la ILO (Internacional Labour Organitzacion) de les Nacions Unides com a actor neutral. El seu objectiu era desenvolupar un procés independent per donar suport a les víctimes i a les seves famílies. Aquest procés va culminar amb un acord anomenat “The Arrangement”. (font: http://www.ranaplaza-arrangement.org)
“The Arrangement” va establir una declaració implementada per un ampli rang d’experts d’organitzacions locals i internacionals, per donar suport a les víctimes i indemnitzar-les. Es va crear el Rana Plaza Donors Trust Fund, un fons per a donacions econòmiques, tan a nivell particular com a nivell empresarial, on tothom pot fer el seu donatiu. Moltes cadenes internacionals, després de rebre una gran pressió des de sindicats, organitzacions internacionals i premsa, han fet els seus donatius. Però encara queden moltes multinacionals que no ho han fet.
A finals d’any, entre el novembre i el desembre de 2013, va esclatar una onada de violència al sud-est asiàtic. Els treballadors de la confecció reclamaven salaris més justos i dignes. Exigien un salari de 8.000 Takas (76€/mes), però el govern només va concedir un augment salarial fins a 5.300 Takas (50€/mes) davant de les 3000 Takas (28€/mes) que cobraven.
Fa uns dies van sortir publicats les xifres oficials d’Inditex del 2013, la campanya Roba Neta ens simplificava la lectura amb un article on comparava els sous dels alts directius amb els salaris dels seus treballadors de la confecció.
Amb el que han cobrat els 21 alts directius d’Inditex, una treballadora de qualsevol de les fàbriques que confeccionen roba per Zara a Bangla Desh tindria cobertes gairebé 600.000 mensualitats del seu salari. Amb els dividends que s’ha embutxacat Amancio Ortega, es poden pagar 30 milions de mensualitats en aquest país asiàtic (“Els salaris d’Inditex” per Albert Sales, Blog Camapanya Roba Neta).
En motiu del primer aniversari del desastre del Rana Plaza, ha sorgit un moviment internacional, Fashion Revolution Day, que commemorarà el dia 24 d’abril, les víctimes de l’accident. A nivell mundial es faran diversos actes en record de les víctimes i sobretot es mostrarà que una altra manera de fer moda és possible. A Barcelona es farà una desfilada de moda sostenible per donar a conèixer al consumidor que existeixen alternatives al fast fashion. Opcions que plantegen alternatives a l’esclavatge generat per aquest model productiu i de consum.
Celebrem que hi hagin iniciatives com aquesta, recordant que també cal lluitar per una nova cultura de la roba, una roba amb valor i justa. Aquesta nova cultura passa primer, per pagar un preu just a les persones que li donen forma, als treballadors de la confecció, ja siguin d’aquí o d’allà, de més al sud o de més al nord. Cal un comerç just i igualitari. Que els beneficis siguin per a tots. Tan a nivell ambiental, respectant els cicles de renovació dels recursos, com ètics, respectant les persones que treballen durant tot el cicle de producció de roba.
Creem aquesta nova cultura de la roba des de l’educació i la informació. Tenim les eines per saber, més que mai, d’on ve la roba que vestim, com ha estat feta i en quines condicions. Hem de ser valents i exigir a les marques internacionals que canviïn la seva manera fer, el seu model d’explotació i producció. La realitat està canviant, de nosaltres depèn dirigir el canvi i accelerar-lo.
Som el que mengem i som el que vestim, però no oblidem que també som el que consumim. Amb les nostres decisions de compra diària estem decidint en quin món volem viure.
