Font: The Guardian. Tansy Hoskins
Fa unes setmanes va saltar una història al South Wales Evening Post sobre una compradora que es va trobar una etiqueta cosida en el seu vestit Primark: “Obligats a treballar hores extenuants”. Si bé pot haver estat un engany, l’horror que va sentir la compradora es va propagar, es van trobar més etiquetes, i la història s’ha convertir en una preocupació nacional que ha col•lapsat al departament de relacions publiques de Primark.
D’on surten aquestes etiquetes de Primark que afirma cosir la seva roba al Regne Unit? Per què han estat interpretades com la veu d’auxili de les treballadores de la confecció de Bangla Desh? I què hi ha de dolent en veure’ls com un crit d’ajuda a la qual hem de respondre amb urgència?
La Federació Nacional de Treballadors de la Confecció (NGWF) és la major federació de sindicats en el sector de la confecció de Bangla Desh. Actualment està realitzant una campanya per posar fi a les extenuants jornades laborals i les hores extraordinàries. L’etiqueta indica correctament que les treballadores de les fàbriques de roba de Bangla Desh treballen llargues hores. Tot i que per llei el límit és de vuit hores, més dues hores extra, les treballadores arriben fer 14 hores al dia. Altres campanyes que s’estan lliurant són per unes condicions de treball segures, la llicència de maternitat, guarderies en fàbriques, habitatges adequats i per un salari digne (actualment reben 53€ al mes, o 68€ les treballadores més qualificats).
La prioritat general de la NGWF és però, l’organització i la sindicació de les treballadores. El president de la NGWF, Amir-ul-Haque Amin diu: “Creiem que els sindicats en les fàbriques són la principal eina de les treballadores per negociar amb la patronal millores en les condicions de treball, millors salaris i garantir llocs de treball segurs.”
Sindicar la indústria del vestit de Bangla Desh és un treball dur. Compta amb quatre milions d’obreres en tot el país i només el 7% estan sindicades actualment. A més, és especialment difícil organitzar a una mà d’obra femenina que representa el 85% de la indústria, en una societat dominada pels homes, on les dones romanen marginades i sovint sense educació i on les tècniques d’intimidació per part dels caps de les fàbriques inclouen l’assetjament sexual, la violència i els saquejos.
Per tot això el NGWF està executant programes especials de desenvolupament de lideratge per a les dones, perquè puguin liderar el procés organitzatiu elles mateixes. “Dia a dia la participació de les dones joves dins dels sindicats està creixent”, diu Amirul Haque Amin. “Actualment moltes dones joves estan en posicions de lideratge – a nivell de fàbrica i en la federació.”
Però, i on és tota aquesta realitat en el furor de l’etiqueta-missatge? Per contra, només hi ha trobem nombrosos articles que es centren en el consumisme, culpant als compradors de baixos ingressos per les males pràctiques de les transnacionals, i el victimisme de les treballadores de la confecció.
El misteri de les etiquetes de Primark és una història socialment més acceptable que l’organització sindical de les treballadores perquè s’ajusta a l’estereotip avorrit de les dones asiàtiques – impotents, passives i en la necessitat de ser salvades per la gent occidental. Una etiqueta cosida en un vestit és com un missatge en una ampolla – té el requisit previ del misticisme oriental, les veus d’una terra llunyana i la recerca per salvar les dones desemparades.
Les treballadores de la confecció de Bangla Desh no són ni misterioses ni necessiten que les salvem. Periodistes i organitzacions de consumidors podríem trucar a les oficines del NGWF a Dhaka i obtenir l’opinió de l’organització sobre la indústria del vestit de Bangla Desh. Dimarts ningú més que jo (autora) havia contactat a la NGWF sobre les etiquetes de Primark. La seva opinió és que els baixos salaris i les condicions no són exclusius d’una sola marca (Primark) sinó “aplicable a gairebé totes les marques que s’aprovisionen a Bangladesh.”
El NGWF és clar no vol la destrucció de la indústria a través de boicots dels consumidors ja que no existeixen altres oportunitats de treball per a les quatre milions de dones que treballen en aquestes fàbriques.
Ells però , volen treballar amb la gent per pressionar a les transnacionals per augmentar els salaris i les condicions. “La gent al Regne Unit han de preguntar a marques com Primark, Marks & Spencer, Edinburgh Woollen Mill, o New Look – sobre la realitat de la seva cadena de subministrament”, diu Amin. “Han de pressionar a les marques a revelar els seus proveïdors i per signar l’Acord de Bangla Desh, per garantir un preu just per les peces de vestir de Bangla Desh i pagar un salari digne a les treballadores de la confecció”.
Els grups de pressió com War on Want i Labour Behind the Label (Campanya Roba Neta al Regne Unit) estan treballant amb les treballadores. No obstant això, altres grups de consumidors també s’haurien de posar en contacte amb la NGWF per discutir com podrien ajudar.
En la dècada de 1990, per guardar-se d’actituds condescendents i la vicitimització de les treballadores de la confecció, el United Students Against Sweatshops (USAS ) va adoptar com a lema unes línies preses de Lilla Watson activista aborigen en la dècada dels 70 del Grup Queensland d’Austràlia: “Si has arribat per ajudar-me estàs perdent el teu temps. Però si has vingut perquè el teu alliberament està lligat al meu, llavors treballem juntes “.
El canvi progressiu a Bangladesh depèn de milions de dones joves enfrontant-se a algunes de les institucions i corporacions més repressives del món. Elles ja estan prenent part d’aquesta lluita i podem treballar amb ells. El que no hem de fer és silenciar la seva voluntat i el seu paper en la història reduint-les a un crit passiu per obtenir ajuda.
