Lydia Sangüesa i Inés Marco. Article publicat originalment a La Directa nº 379
La indústria tèxtil està a la base del inici i l’expansió del capitalisme, amb una relació directa amb l’explotació de classe, gènere i raça i sent pioners en el desenvolupament d’estructures productives que després s’han estès a altres sectors. Ha estat una indústria clau en el desenvolupament de la societat de consum i el capitalisme “del benestar”, com transmissor i altaveu dels valors i mites que protegeixen i sustenten el capitalisme.
El 1844 Friedrich Engels, coautor del Manifest Comunista i fill del propietari d’una fàbrica tèxtil, descrivia l’accident més comú en les fàbriques de cotó de Manchester: “les articulacions dels dits quedaven atrapades entre les màquines”. Dits, mans i braços quedaven atrapats i eren perduts i sovint s’infectaven i causaven la mort. Les treballadores, moltes d’elles nenes, s’enfrontaven a constants problemes de salut per inhalació de fibres i pols, així com malalties derivades del treball repetitiu.
La indústria de teixits de cotó de Manchester (que depenia dels cultius dels Estats Units on s’explotava milions d’esclaus africans) va iniciar la producció massiva i mercantilització del tèxtil i la moda fins arribar al que avui es coneix com a “fast fashion”. Què ens trobem si fem un ràpid recorregut de cent setanta anys dins de la mateixa indústria? Als antics molins on es filava el cotó ara hi ha ed
ificis de luxe i la producció de roba ja no es troba al centre del sistema capitalista, sinó que s’ha deslocalitzat a països de la perifèria, més “competitius” en termes de salaris. No obstant això, les condicions laborals a les que estan sotmeses les treballadores recorden a les del segle XIX.
El delta del riu Pearl cobreix nou ciutats de la Xina industrialitzada. El darrer any ha sigut escenari de les vagues més grans en la història recent del país quan més de 30.000 treballadores es van posar en vaga en el complexe industrial Yue Yuen, proveïdor de calçat esportiu per a Nike, Adidas, Reebok o New Balance, situat a Guangdong. Les treballadores reclamaven millors salaris i el pagament de les cotitzacions socials que l’empresa no pagava des de feia mesos amb el beneplàcit del govern local.
Tampoc s’ha fet més fàcil respirar a les fàbriques tèxtils des de que Engels parlava d’una pols fibrosa que causava “escopir sang, respiració sorollosa, dolors al pit… que acaba en el pitjor dels casos amb tisis”. Les fàbriques de Guangdong són responsables de la meitat de la producció mundial de pantalons texans. A gran part dels texans se’ls aplica sandblasting, un procés de tractament de la tela vaquera que aporta un aspecte desgastat. La tècnica consisteix en l’aplicació de sorra a pressió sobre la roba i, normalment, es realitza de forma manual i sense protecció. Aquesta tècnica està prohibida a Europa des de 1966 per ser altament perillosa. La pols produïda, entra als pulmons de les treballadores, que passen 15 hores al dia a la fàbrica, causant silicosi, una malaltia pulmonar incurable que, en molts casos, provoca la mort. El 2013, la Campanya Roba Neta, War on Want i SACOM (Students & Scholars Against Corporate Misbehaviour) publicaven l’informe Breathless for Blue Jeans: Health Hazards in China’s denim factories on denunciaven l’ús del sandblasting a les fàbriques xineses i instaven les marques involucrades a respondre i millorar les condicions de treball. Un any després SACOM tornava a assenyalar dues d’aquestes fàbriques on no s’havia produït cap millora. Aquestes fàbriques produïen per a American Eagle, Hollister, Levi’s, GAP, Wal-Mart i H&M.
A l’oest de la Xina, a Cambodja, més de 400.000 persones treballen en fàbriques produint roba per als mercats occidentals. Aquestes fàbriques són la força darrere del creixement econòmic de Cambodja. El 2013, la indústria de la confecció va ser valorada en 5.000 milions i les exportacions van representar un terç del PIB nacional. La majoria de les fàbriques són propietat de malais, xinesos i coreans que han instaurat botigues a Cambodja gràcies a la mà d’obra barata i les generoses baixades retributives del govern. Les condicions són tan roines que les treballadores sovint es desmaien pel cansament i la falta de ventilació, fets que han estat “diagnosticats” pels amos de les fàbriques com a “casos d’histèria”, segons es documenta a l’investigació “Shop ‘till they drop”, feta per Anna McMullen el 2013. Des de finals del 2013 les obreres cambodjanes lluiten intensament per l’augment del salari mínim de 60 a 124€. A principis de l’any passat, després de deu dies de vaga general a les fàbriques de tot el país, el govern va llençar l’exèrcit contra el poble acabant amb la vida de cinc persones, causant quaranta ferides, una desapareguda i 23 treballadores empresonades.
El tèxtil, origen de la Revolució Industrial europea, és una les industries més antigues, mercantilitzades i globalitzades que existeix. En un context de mecanització i robotització dels processos industrials, el tèxtil es un sector que encara és molt intensiu en treball. La impossibilitat de mecanitzar gran part del processos suposa que encara sigui una icona de la explotació laboral, alhora que és tracta d’un sector molt feminitzat.
El capitalisme requereix de la desigualtat econòmica i social per funcionar, i la indústria de la moda és un bon exemple d’aquesta realitat. Els holdings de la moda guanyen cada any milers de milions perquè milions de persones cobren salaris de misèria i treballen en permanent risc d’accidents laborals. Els guanys acumulats per la industria de la moda creixen cada any, el 2014 Inditex va facturar 16.724 milions, mentre que LVMH, propietari de Louis Vuiton, Dior, Loewe o Marc Jacobs facturava quasi 30.000 milions, segons es recull a “El mapa de la moda 2014”, del portal Modaes.es. Hi ha, doncs, suficients diners al sector per a què la força de treball estiga ben pagada i en unes condicions justes. Caldria només que els beneficis foren redistribuïts entre els proveïdors. Però d’acord amb la lògica dels mercats, la mà d’obra és un cost a retallar.
Les firmes internacionals exigeixen a les fàbriques productores una competitivitat basada en la reducció a gairebé zero dels costos laborals i fiscals i en la capacitat per servir les comandes de forma ràpida i flexible. Per estalviar costos d’emmagatzematge i per no acumular producte que potser no tingui l’èxit esperat, les firmes de moda, de roba esportiva o les cadenes de distribució imposen terminis de lliurament cada vegada més curts. Aquesta cadena de pressió es transmet de les empreses transnacionals als empresaris locals fins a les treballadores, amb l’amenaça permanent de traslladar les fàbriques a altres llocs amb els salaris més baixos. A la pràctica qui acaba pagant els costos reals són les treballadores, que reben salaris que ni tan sols cobreixen els seus mínims de subsistència.
Els salaris de misèria són resultat de passats colonials que crearen bosses d’indigència i que obligaren a la població a acceptar feines a qualsevol preu. És significatiu recordar com la Xina o la Índia, que eren els principals productors de teixits abans de la Revolució Industrial, van ser obligats a transformar-se en països proveïdors de matèries primeres a través de les imposicions violentes de Gran Bretanya, que buscava eliminar la competència, ampliar els mercats per a la seva industria tèxtil naixent alhora que s’assegurava el proveïment de matèries primeres barates basades en el treball semi esclau a les plantacions. En una onada inversa, el neoliberalisme va rematar la feina, quan en la dècada dels noranta el FMI i el Banc Mundial van aplicar programes de reestructuració que van destrossar la industria local com la pesca o l’agricultura de subsistència, forçant als camperols a migrar a les ciutats en busca de feina. Si a la necessitat de treball hi afegim una absoluta manca de garanties socials i drets laborals, podem entendre quin és el vincle entre els grans beneficis de les empreses tèxtils i les grans bosses de treballadores empobrides al Sud.
En termes corporatius, el fashion, les glamuroses campanyes publicitàries, desfilades i tàctiques de màrqueting estan entelades pel treball de milions de treballadores en condicions d’explotació laboral. Darrere d’aquest model de negoci hi ha un fort sexisme, racisme, impacte ambiental i alienació consumista. La moda permet que l’explotació es disfressi de fantasia. La realitat és que el cor de la indústria de la moda no és la creativitat, sinó l’explotació i el guany individual.
