per Eva Kreisler (coordinadora de la Campaña Ropa Limpia a Espanya). Font: El País
La fàbrica del Pakistan que es va incendiar dimarts passat produïa roba per al mercat europeu. Quan es va desencadenar l’incendi treballaven unes 650 persones, prop de 300 van morir. No hi havia equips d’extinció d’incendis, les finestres tenien reixes de ferro, les escales i les portes estaven bloquejades, els treballadors no tenien contracte i tenien prohibit unir-se a un sindicat. Tot i això, la fàbrica tenia la prestigiosa acreditació SA8000 que utilitzen la majoria de les empreses líders de roba per demostrar que compleixen amb els estàndards laborals internacionals.
És aquest el preu real de la fast fashion a la qual ens hem acostumat?
El que ha passat al Pakistan no és un fet excepcional. El mateix dia que les flames devoraven la fàbrica pakistanesa, un altre incendi en una fàbrica de roba a les afores de Moscou matava a 14 treballadors vietnamites. Només a Bangla Desh es calcula que des de 2006 han mort 600 persones produint roba per a l’exportació.
Les marques de moda líders a Europa i Estats Units són els clients de les fàbriques de Pakistan, Bangla Desh o Cambotja i són responsables de garantir la seguretat de les persones que produeixen la roba en les seves cadenes de subministrament.
No n’hi ha prou amb lamentar-cada vegada que una tragèdia d’aquesta magnitud passa. La negligència de governs, empreses proveïdores i empreses clients és manifesta.
Les mesures de Responsabilitat Social Corporativa fan aigües i són més part del problema que de la solució. Com és possible que no hi hagi mecanismes jurídicament vinculants per les operacions de les transnacionals als països on subcontracten la producció?
