En motiu del Dia Internacional de la Dona, ens solidaritzem i mostrem la nostra indignació davant les condicions de vida de les dones que cusen la nostra roba. Compartim un conte que mostra el dia a dia d’una dona treballadora a la Xina que fabrica la roba que vestim als països occidentals. Una història real per denunciar l’esclavitud de la dona en el segle XXI.
Il·lustració de Sònia Pérez
Ching Lan
Fa temps que el camp no dóna prou per viure. Moltes famílies han anat marxant. Els vells van morint i els joves no volen seguir ocupant-se de les terres. Massa esforç per poc benefici. Si el que conreem donés per viure tot seria diferent, però ara gairebé tots conreem per algú, només per vendre. El nostre camp d’arròs s’ha quedat petit. Les filles del veí van marxar farà un any. Els deu anar bé. Sembla que la ciutat té les oportunitats que aquí ens falten.
És el meu moment. La mare plora, però sé que en el fons està contenta per mi. Trobaré una feina i tindré una oportunitat. N’estic segura. Podré ajudar la meva família i potser crear la meva pròpia. Duc una bossa petita amb el raspall, roba neta i una estora de dormir. L’avi m’hi ha posat el bitllet de tren. Diu que ha aconseguit un bon lloc, en seient dur. És tot el que ens podem permetre. La mare m’hi ha posat arròs. No és del nostre. Ve de l’altra punta del país. Jo avui també faré un llarg viatge, com l’arròs.
Fa un mes que sóc a la fàbrica i no he parat de treballar. Visc en una habitació al damunt del taller amb 9 noies més. A la llitera del costat hi dorm la Xiaomei, la filla dels veïns. És increïble que haguem coincidit aquí, aquesta ciutat és enorme! No parla gaire. Cap de nosaltres ho fa. Quan arribem a l’habitació estem tan rebentades que només tenim ganes de dormir. Avui per fi he pogut sortir al carrer. Fa dies que necessito un ungüent per les llagues que m’han sortit als dits de cosir durant 16 hores cada dia.
La gent passeja, sopen a les parades de menjar del carrer. M’encantaria tastar alguna cosa, diuen que el menjar d’aquesta zona és molt picant; però no puc gastar-me els diners per l’ungüent. No m’ho perdonaria… L’he de comprar i tornar cap a la fàbrica.
Sopo asseguda al meu llit. Arròs. Aquest sí que ve de la zona d’on és la meva família. Els enyoro moltíssim. Començo a entendre perquè les noies del veí no van tornar. Però elles eren més grans! Jo tinc 13 anys, encara hi ha temps…
Meritxell Nebot, col·laboradora de la Campanya Roba Neta. http://lacapsa.wordpress.com
No és cap casualitat que la majoria de persones que manufacturen peces de roba arreu del món en condicions d’explotació siguin dones. La deslocalització del sector de la moda ha generat molts llocs de treball en països empobrits per les èlits govenants, pel deute extern i pels mecanismes d’expoli controlats per les empreses transnacionals.
Les treballadores de les fábriques de confecció de Guandong, a la Xina, no són gaire diferents de les costureres de les maquiladores hondurenyes o de les obreres de Tànger, al Marroc. Dones per sota dels 30 anys, amb un nivell d’estudis baix, sense cap tipus d’experiència organitzativa o sindical. Moltes, especialment les més joves, emigren de les zones rurals a les ciutats en busca d’un salari que complementi els ingressos de la seva família.
Més informació:
Guia ‘Moda: Indústria i drets laborals. Guia per a un consum crític de roba (PDF. 3,7 MB)
