Recentment, el programa de televisió suec “Kalla Fakta”, ha emet un documental d’investigació sobre les condicions de les treballadores de les fàbriques d’H&M a Cambodja. El programa es va centrar en les condicions de la fàbrica M&V International, que dóna feina a unes 5.000 treballadores a la província de Kampong Chhnang.
Les primeres reaccions del gegant suec van mostrar la seva sorpresa – cóm podia ser aquelles treballadores guanyaren sous de misèria per fer la roba “trendy”? Si bé és cert que les condicions denunciades eren injustificables, resulta difícil creure que H&M no estava al corrent d’aquesta situació, quan ha estat durant molt temps un important comprador d’aquesta fàbrica.
La seua directora de Sostenibilitat, Helena Helmersson, va declarar al programa que H&M “deuria conèixer millor els diferents països i les seues condicions laborals.” Curiosament H&M va ser convidat enguany, a un fòrum de treballadores de la confecció a Cambodja i es va negar a assistir.
El Viatge
Els camions que es fan servir per a traslladar a les treballadores des de les seues cases fins la fàbrica, carreguen entre 40 i 80 persones amuntegades com bestiar. Les dones paguen per aquest privilegi mitjançant el seu « bonus » de transport. Aquesta pràctica no és exclusiva de M&V, s’utilitza sovint per a transportar a les treballadores de tot el país. Aquest any ja han mort algunes dones durant el trajecte a la fàbrica i més de 100 persones han resultar ferides.
Contractes
A Cambodja es considera que una treballadora és indefinida a partir dels 2 anys. No obstant això, la majoria de les treballadores de M&V tenen contractes temporals tot i treballar a la fàbrica durant més temps, ja que periòdicament l’empresa les acomiada i recontracta, estalviant-se qualsevol remuneració per antiguitat. Així la fàbrica exerceix una pressió constant sobre les treballadores davant la por a perdre els seus treball.
Condicions laborals
L’agost passat, prop de 300 dones es van desmaiar a la fàbrica en no més dos dies. Un informe d’ H&M va concloure que només una o dues dones es van desmaiar realment – la resta de les dones patiren atacs d’histèria col · lectius. Aquests “atacs d’histèria” es donaren entre unes treballadores sobrecarregades de feina i acostumades a fer hores extres per aconseguir un salari per sobreviure.
Un any després del primer desmai a M&V, la fàbrica encara no ha pres mesures reals i ha augmentat el nombre de desmais. Tota la resposta de la fàbrica va ser oferir a les treballadores uns dies de descans i rebaixar el nombre d’hores extraordinàries durant 2 setmanes, per verificar si els desmais van ser causats per l’excés de treball. Finalment es va restablir l’horari de treball i les hores extraordinàries. Yin Nak cap administratiu de M&Vs va declara, que “en el futur, ensenyaran a les dones a lluitar contra els seus problemes mentals”.
Les treballadores tèxtils de Cambodja cobren l’equivalent de 47 euros al més, i fan una jornada laboral mai inferior a 10h al dia més 2 hores extres de treball. A més, el sistema de treball està basat en el preu per peça de roba complerta. Cobren certa quantitat de diners per cada article de roba completat i uns objectius de volum mínim a aconseguir, del qual dependrà el seu treball.
Incomunicació
Quan Helmersson va visitar la fàbrica a l’octubre va remarcar que el major problema a la fàbrica era la manca de diàleg entre les treballadores i la direcció, i entre els sindicats i els empresaris. Però al documental va informar que les treballadores de Cambodja havien “arribat al moment en què estan fent sentir la seva veu …al 75% de les fàbriques hi han representats sindicals i poden aconseguir que les seves veus siguin escoltades.”
Però dels centenars de sindicats que hi ha a Cambodja, no més alguns es reconeix com a independent. La majoria tenen vincles amb el govern, o ha estat creat pels empresaris. És cert que algunes de les treballadores de la fàbrica de M&V tenen representats sindicals. Però la majoria de les treballadores no més coneixen l’activitat sindical a la fabrica per la quota d’afiliació i d’altres ni tant sols sabien a quin sindicat pertanyien.
Anna Eriksson, portantveu d’H&M va assegurar que, “H&M posa molt esforç i recursos en educar els proveïdors i treballadors.” Però, sorprenentment, tan poc com H&M diu saber sobre les fàbriques de Cambodja, la majoria de les treballadores a M&V no sabien per a qui feien la roba.
Excuses
Quan al documental, a Helmersson li van preguntar per què H&M es nega a pagar un “salari digne”. Ella va respondre dient que H&M no podia pagar un salari digne fins que hi haguera un “estàndard en la indústria”, però insistint que eren “a l’avantguarda de la indústria”, quan es tractava de la responsabilitat social.
Eriksson va declarar, “… naturalment creiem que el salari mínim ha de ser suficient per viure”, i que “els salaris en la nostra cadena de subministrament són un element clau en el nostre treball de sostenibilitat”. Però, va continuar, “per a un comprador com H&M participar en la fixació de nivells salarials o fer exigències als proveïdors individuals no és una solució a llarg termini”.
Les contradiccions i les excuses lliurades per H&M mostren si més no, una quantitat considerable d’apatia. I en el pitjor dels casos, és l’explotació intencional de pràctiques industrials perilloses les que permeten que les dones treballadores siguen ser una víctima silenciosa d’aquest negoci. Si H&M realment està a l’avantguarda de la indústria, com deien – llavors podrien obrir el camí i començar a pagar un salari digne – en lloc de negar-se a assistir a aquelles reunions purament dissenyades per discutir un salari digne nacional, com van fer a principis d’aquest any .
En els últims tres mesos, H&M ha guanyat 549 milions de dòlars. Però es van oblidar d’esmentar a les milers de treballadores cambotjanes que van ajudar a fer-ho, i que aquestes dones amb prou feines poden permetes el luxe de viure.
