Font: Article original de Tansy Hoskins el 10 d’Abril en The Guardian
Mamata Khatun treballava en el control de qualitat de les peces de roba en New Wave Style, una fàbrica en el sisè pis de la fàbrica Rana Plaza a Bangladesh. Treballava des de les 8h del matí fins a les 22h o fins i tot a mitjanit i mai havia tingut més de dos dies de vacances per mes. Quan arribava la festa de la fi del Ramadan, Khatun rebia set dies de vacances, però durant les setmanes prèvies, la fàbrica sovint funcionava tota la nit.
Recorda que a vegades alguns estrangers visitaven la fàbrica i llavors els indicaven que havien de respondre si els preguntaven directament (cosa que no feien gairebé mai). Els deien: “Vindrà un comprador, així que estigueu a l’aguait i sigueu bones. Si et parlen respon que vas començar a treballar als 18 anys, que pares per dinar i que tot està bé, tot està bé”.
El col·lapse de Rana Plaza a 2013 va matar 1.138 persones. Va deixar Khatun discapacitada amb greus lesions als braços i els peus. Va passar de ser el principal salari familiar a dependre del petit salari del seu espòs que treballa com a venedor de verdures.
Dos anys després, hi ha 5.000 persones com Khatun esperant una compensació pel Rana Plaza, però qui ha de pagar? A Dhaka, la ràbia es dirigeix contra els amos de les fàbriques com Bazlus Samad Adnan -amo de New Wave Style- i Sohel Rana que era amo de Rana Plaza, però també hi ha ràbia contra les marques.
New Wave Style produïa roba per a desenes d’empreses de moda d’Europa, una de les quals era Benetton, que recentment va acordar pagar un fons de compensació després que un milió de persones signessin una petició instant-lo a pagar. Benetton va prometre que confirmaria la quantitat a pagar abans del segon aniversari, però per què una empresa italiana hauria de pagar una indemnització a unes treballadores de Bangladesh que no tenia contractades directament?
Bettina Musiolek de la Campanya Roba Neta porta treballant pels drets de les treballadores de la confecció durant 20 anys. Explica: “no hi ha hagut ni un sol un cas que estableixi que les marques hagin pagar res a persones que no són les seves empleades. Es tracta d’un procés que ha estat llarg, durant els últims 15 a 20 anys, en què campanyes de la societat civil o de drets humans han definit la responsabilitat de les marques i els minoristes”.
Aquest procés ha donat lloc a casos que han anat establint precedents en la indústria i per primer cop les marques han sigut responsables de persones que no són els seus empleats directes. Un d’aquests casos és de Jessica McClintock el 1990 pels salaris endarrerits als EUA o, més recentment, el de la companyia alemanya Adidas que va pagar els salaris per l’acomiadament de les treballadores de PT Kizone a Indonèsia.
Encara que les empreses que formen part de les iniciatives multi-stakeholder haurien d’haver acceptat aquest precedent, Jyrki Raina, secretari general de IndustriALL, declara: “El fet que en el fons de compensació (Rana Plaza) encara faltin $8,5 milions (5,7 milions EUR) demostra que poc ha canviat”.
Biswas Hira és coordinadora de projectes a la Federació Nacional de Treballadors de la Confecció a Dhaka i ha estat treballant amb les supervivents de l’ensorrament de Rana Plaza, algunes de les quals han estat abandonades pels seus marits o sogres perquè ja no podien treballar. Ella veu obvi que les marques de moda han de pagar una indemnització: “Ells tenen els diners i treuen profit d’aquestes fàbriques i d’aquestes treballadores. Donen ordres a la gent de Bangladesh per fer aquesta roba, a canvi de salaris molt baixos perquè puguin treure més beneficis “.
Aquesta és una opinió compartida per Jyrki Raina. “Les marques eren plenament conscients de les condicions a les fàbriques com Rana Plaza, però van continuar augmentant les comandes i exigint preus més baixos. Les marques sabien que aquest model de producció havia donat lloc a tot un seguit d’accidents i morts a les fàbriques de roba de Bangladesh abans del devastador ensorrament de Rana Plaza”.
Però hi ha qui adverteix sobre les demandes d’una indemnització a les marques. Ben Powell, director de l’Institut de Lliure Comerç a Texas, veu la indemnització com a part d’un paquet de compensació total per a l’empleat que inclou el salari i els diners gastats en el condicionament de seguretat de la fàbrica. “Els holdings empresarials responsables de les indemnització dels seus subcontractistes en els països més pobres eleven els costos en la mà d’obra. Això fa que les empreses, a fi de mantenir els marges, acabin per substituir la mà d’obra en aquests països més pobres per més inversió i menys treballadores en països més rics i productius. Això obliga a les treballadores -que d’altra manera podrien treballar a les fàbriques- a buscar alternatives laborals menys desitjables”, explica.
Musiolek descriu aquesta amenaça de fugida com “veritat en un 20% i en un 80% posa les treballadores unes contra altres. En el cas de Bangladesh, no he vist cap evidència que aquest fora el cas”.
“El veritable poder està en mans de les marques”, diu Raina. “Les marques exerceixen una enorme quantitat de control sobre la producció a les fàbriques, de manera que tenen el poder d’influir positivament en les condicions de treball i salaris. Si les marques no donen compensacions ni participen en les relacions laborals de bona fe, aleshores la pressió per a crear una legislació internacional vinculant serà més forta”.
