El Ministeri de Treball de Bangladesh va proposar el passat 7 de novembre un nou salari mínim de 12.500 BDT (106 Euros) per a les 4,4 milions de persones que treballen a les fàbriques de confecció del país. El nou salari mínim està molt allunyat de la demanda sindical de 23.000 BDT, el mínim necessari per a situar a les treballadores i treballadors per sobre del llindar de la pobresa.
El nou salari mínim condemna a les treballadores a haver de continuar lluitant diàriament per la seva supervivència durant els pròxims cinc anys. Amb salaris tan baixos, es veuen forçades a buscar fonts d’ingressos addicionals per a cobrir les seves despeses de subsistència més bàsiques. Després de treballar 48 hores a la fàbrica (l’horari normal previst per la llei), les treballadores i els treballadors han de fer hores extres, demanen préstecs i fins i tot se salten àpats per a intentar arribar a fi de mes. Els salaris de misèria són també la raó principal per la qual a vegades els pares no tenen més opció que enviar els seus fills i filles a treballar.
El procés de fixació del salari mínim a Bangladesh, extremadament opac i esbiaixat, ha estat acompanyat de diverses setmanes de disturbis. Des que la poderosa patronal del tèxtil, l’Associació de Fabricants i Exportadors de Tèxtils de Bangladesh (BGMEA), proposés a l’octubre un insultant increment del salari mínim a 10.400 taka, va haver-hi mobilitzacions de protesta en tot el país que van ser violentament reprimides per la policia amb ús de gasos lacrimògens, bales de goma i munició real. Almenys tres persones van morir i desenes més van resultar ferides. S’han iniciat procediments judicials contra molts manifestants, la qual cosa fa témer que es produeixin detencions i que hi hagi represàlies. El recent anunci salarial del govern de Bangladesh podria desencadenar nous disturbis en la capital del país.
Els propietaris de les fàbriques de Bangladesh afirmen que no poden permetre’s que el salari mínim es fixi en més de 12.500 Takas, i alguns afirmen que aquest salari podria fins i tot deixar fora del negoci a alguns subcontractistes. No obstant això, són les marques internacionals de moda (els compradors) els qui dicten els preus en la indústria. En principi, els seus preus de compra sempre haurien de permetre als propietaris de les fàbriques pagar al personal un salari digne. La realitat és que, en la majoria dels casos, els preus que paguen les marques a penes aconsegueixen per a pagar els salaris mínims de pobresa en països com Bangladesh.
La responsabilitat de les marques internacionals
La xarxa internacional Campanya Roba Neta ha fet nombroses crides a les marques internacionals de moda perquè donin suport públicament a la demanda salarial sindical – salari mínim de 23.000 Taka – i garanteixin als seus proveïdors un augment dels preus de compra i que romandran al país després de l’augment salarial. Amb l’excepció de la marca Patagònia que va secundar explícitament la reivindicació sindical de 23.000 Taka (però no es va comprometre a augmentar els preus que pagaria als seus proveïdors), la resta d’empreses internacionals contactades o bé van fer tímides declaracions que no explicitaven la xifra de 23.000 Taka de salari mínim (Inditex) o bé van romandre vergonyosament callades (H&M, Uniqlo, C&A, Next…)
Aquestes grans marques que produeixen a Bangladesh, recullen el pagament de salaris dignes entre els compromisos dels seus codis de conducta. No obstant això, en el moment més crucial perquè les marques utilitzin el seu enorme poder d’influència per a garantir que les persones que confeccionen les seves peces no visquin en la pobresa, es renten les mans, la qual cosa il·lustra la vacuïtat d’aquests compromisos de salaris dignes.
El Primer Ministre encara no ha aplicat formalment el nou salari mínim. Ara els correspondria a les marques internacionals fer complir els seus suposats compromisos i assegurar-se que les treballadores i treballadors de la seva cadena de subministrament guanyen almenys 23.000 Takas, que és el mínim necessari per a arribar a fi de mes (malgrat que aquesta xifra segueix sense constituir un salari digne per als estàndards del país).
Un procés de revisió salarial fortament qüestionat
Com ja va passar al 2018, els sindicats independents de Bangladesh han elevat les seves crítiques respecte a la integritat del procés de fixació de salaris. Exigeixen que es revisi el salari mínim cada any i no cada cinc anys com ocorre actualment. Reclamen també que el representant sindical en el Consell de Salaris ha de seleccionar-se entre els sindicats més representatius. Tant en aquesta com en anteriors negociacions salarials s’ha incomplert aquesta norma per a designar a un “representant dels treballadors” favorable als interessos de la patronal i el govern.
Per últim, els sindicats independents assenyalen, contràriament a la patronal, que la seva proposta de 23.000 Takas es basa en els criteris determinats per la legislació laboral del país (la Llei de Treball de Bangladesh) i les normes internacionals del treball (Conveni 131 de la OIT sobre fixació del salari mínim).
Per a més informació, consulta aquest document (en anglès).
