Albert Sales i Campos ***Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM Catalunya
El govern brasiler ha anunciat que expedientarà a l’empresa gallega Inditex (propietària de Zara, Bershka, Stradivarius, Pull & Bear i altres marques de moda de gran èxit comercial) per les condicions en les que treballaven 15 persones en tallers clandestins de Sao Paulo que subministraven roba a la empresa AHA, proveïdora de la marca Zara. Segons el departament de treball brasiler, aquestes persones, entre les quals hi ha una adolescent de 14 anys, realitzaven jornades extenuants superant sistemàticament les 12 hores diàries. 14 d’elles són de nacionalitat boliviana i l’altra és peruana. Totes vivien al mateix lloc on treballaven i “devien” grans quantitats de diners als empresaris pels que treballaven en concepte de bitllets d’avió. Els salaris no superaven els 290 dòlars al mes, el que significa que estaven molt per sota del salari mínim de 340 dòlars vigent al Brasil.
Fa anys que organitzacions del Brasil i l’Argentina denuncien les condicions que viuen les treballadores i els treballadors d’origen immigrant, majoritàriament bolivians, que son reclutats als seus països per confeccionar roba als tallers de l’extraradi de Buenos Aires i Sao Paulo. Aquests tallers són subcontractats per fabriques proveïdores de firmes sud americanes i de firmes internacionals per tal de completar la seva producció. Les persones treballadores viuen en condicions que es podrien considerar d’esclavatge ja que no poden abandonar el centre de treball que serveix alhora d’habitatge per famílies senceres. A l’Argentina, la Asamblea Popular La Alameda (col·lectiu que col·labora regularment amb la Campanya Roba Neta) ha denunciat casos similars al que ens ocupa que esquitxen a marques com Puma, Fila o Adidas entre moltes altres menys conegudes.
Per desgràcia, la realitat d’aquestes treballadores no es gaire excepcional en el sector de la confecció global. La precarietat i la vulnerabilitat social de les persones treballadores és una constant en un sector ocupat majoritàriament per dones joves que realitzen jornades inacabables, per salaris de misèria i que estan molt lluny de gaudir de llibertats i de drets sindicals. La falta de planificació de la producció i la necessitat d’adequar-se als ritmes irregulars que imposen les firmes internacionals com Zara, fa que els empresaris de països com Marroc, Xina, Bangla Desh o Turquia, no assumeixin riscos i disposin de plantilles curtes a les que espremen al màxim arribat el moment de servir comandes, realitzant hores extraordinàries sense previ avís que fan que la setmana laboral arribi a ser de vora 70 hores. Els sous del sector no acostumen a superar els salaris mínims establerts per les legislacions locals i, en moltes ocasion, no hi arriben. La remuneració de les hores extraordinàries acostuma a ser irregular i arbitrària. Això es tradueix en pagaments d’uns 180 euros mensuals al Marroc, uns 300 euros al Brasil, uns 90 euros a la Xina o uns 30 euros a Bangla Desh. Salaris del tot insuficients per cobrir les necessitats bàsiques d’una família en cadascun d’aquests països.
Inditex ha manifestat que l’escàndol en que s’ha vist involucrada la firma Zara al Brasil és una transgressió puntual del seu codi de conducta per part de l’empresa proveïdora brasilera i que ja ha pres mesures perquè aquesta situació es corregeixi. És freqüent que les grans firmes disposin d’un departament de Responsabilitat Social Empresarial que reaccioni davant d’aquest tipus de situacions donant explicacions públicament. Aquests mateixos departaments impulsen programes d’auditoria i contracten empreses que verifiquen el compliment dels estàndards laborals en les fàbriques proveïdores de tot el món. Però les visites dels equips d’auditoria a aquestes fàbriques s’han mostrat força ineficaces per controlar el dia a dia de les persones treballadores. Els empresaris locals disposen de recursos molt eficaços a l’hora de burlar els controls, el més important la col·laboració de les persones treballadores que, atemorides per la possibilitat de que l’empresa tanqui i perdin la feina, no denuncien les irregularitats que es cometen sistemàticament a les seves fàbriques.
El model de negoci de les grans firmes com Inditex es un factor clau en l’origen de les situacions d’explotació. Les firmes internacionals exigeixen a les fàbriques productores una competitivitat basada en la reducció a gairebé zero dels costos laborals i fiscals i en la capacitat per servir les comandes de forma ràpida i flexible. Per estalviar costos d’emmagatzematge i per no acumular producte que potser no tingui l’èxit esperat, les firmes de moda, de roba esportiva o les cadenes de distribució imposen a més terminis de lliurament cada vegada més curts. Com a conseqüència, la comercialització de roba es converteix en un sector dominat per unes poques empreses transnacionals amb milers de fàbriques proveïdores que assumeixen les seves draconianes condicions fent pagar els costos reals d’aquesta forma de produir a les treballadores.
El Grup Inditex va registrar un benefici de 1.732 milions d’euros el 2010, any en què va obrir 437 botigues. A 2011, compta amb 5044 establiments a 77 països. Fins i tot les obreres i els obrers que treballen en fàbriques que compleixen la legalitat vigent viuen en situació de pobresa com a alternativa a la misèria que suposa no tenir un lloc de treball. El sector global de la confecció, igual que molts d’altres, s’alimenta de la misèria econòmica d’immigrants i de persones expulsades del camp enlloc de generar riquesa per als països i les comunitats on tan ràpidament s’ha deslocalitzat.
Més informació:
A la publicació Moda: indústria i drets laborals. Guia per a un consum crític. http://www.setem.org/media/pdfs/moda_industria_i_drets_laborals_baixa.pdf
A les webs i bloc de la Campanya Roba Neta:
