Adulhalim Demir – Turquia

Adulhalim Demir és un dels 5.000 treballadors turcs que han emmalaltit de silicosi en un taller de sandblasting. El seu testimoni és personal i ens recorda que, darrere de les xifres, hi ha sempre una història, una família, unes conseqüències.
Vine a Istanbul a finals dels noranta buscant feina. A la meva regió, a l’est de Turquia, no hi havia a penes feina. Crec a Taslicay, un poble de la regió de Bingol. Els meus pares eren agricultors i ramaders però, a causa del conflicte armat amb el PKK, se’ns va prohibir portar el bestiar al capdamunt dels turons. Ja no trobàvem zones on portar a pasturar el bestiar pel que vam haver de vendre tots els nostres animals. No hi ha cap mena d’indústria a l’est, així que el meu pare no tenia cap font d’ingressos. Hauré de deixar l’escola i anar a Istanbul a buscar feina.
No coneixia ningú a Istanbul, ni familiars, ni amics. Als llocs on treballen els immigrants també donen aixopluc, per la qual cosa busqués feina aquí. Però els immigrants també fan els treballs més bruts i perillosos, i els pitjor pagats.

Va ser durant el servei militar quan vaig descobrir que tenia silicosi. No podia córrer, però no podien diagnosticar-me res. Deien que estava bé. Un familiar meu també va emmalaltir; tenia els mateixos símptomes. Li van diagnosticar silicosi perquè el metge coneixia el problema d’aquests tallers i va realitzar un informe mèdic. En el seu cas, la malaltia estava molt avançada i va morir poc després. A mi també em van diagnosticar silicosi. Estava dins d’un grup de treballadors del sector del sandblasting, tots amb els mateixos símptomes. Recordo que érem 157. A 145 ens van diagnosticar silicosi.

No va ser fins més tard quan vaig conèixer els meus drets com a treballador, però m’havien enganyat. Tot el paperot sobre la Seguretat Social, els llibres de registre, etc. havia estat falsificat. Tot i que tenia un contracte i havia pagat les contribucions a la Seguretat Social,he hagut de lluitar durant 3 anys per poder provar que treballés per a ells a la secció de sandblasting durant tot aquest temps, i que els meus problemes de salut venen d’aquí. L’Estat diu que com es tracta d’economia submergida, no és la seva responsabilitat. Nosaltres diem que si haguessin fet la seva feina no hi hauria aquests problemes. La meva malaltia és la prova.

La meva malaltia s’ha estès fins al 46% dels meus pulmons. No puc realitzar treball físic. No puc córrer o escalar. Si m’agafa un catarro, pot ser molt perillós. Em falta l’alè tot el temps i no puc parlar. Això pot fer a més que la meva malaltia avanci encara més. Així que en aquests casos he d’anar a l’hospital durant un mes perquè em donin oxigen directament.

Tinc tres fills de deu, set i sis anys. Em dol no poder treballar i guanyar un salari adequat. He deixat de pensar en aquestes coses. Si soc positiu, la malaltia no progressarà tant. Vull dedicar el meu temps a assegurar-me que altres treballadors no cauran malalts a conseqüència de l’aplicació de raig de sorra per tractar pantalons vaquers.

Al meu poble natal, Taslicay, a l’est de Turquia, més de 300 persones en una comunitat d’aproximadament 2.000 estan malaltes. Vuitanta són familiars meus.