ÉS JUST EL QUE PAGUEM?

L'any 2010 es va calcular que una família de quatre persones a Sri Lanka necessitava 78 euros al mes per viure. Els salaris, però, oscil·laven entre 33 i 60 euros mensuals.

A Bangla Desh la situació encara és més exagerada. Les treballadores havien d'allargar la seva jornada oficial per arribar a cobrar 34 euros al mes. Després d'unes protestes que van ser fortament reprimides, van aconseguir apujar el salari mínim i, recentment, el govern l'ha tornat a augmentar fins a 8.000 taka mensuals (82 euros).

Tenint en compte que el salari mínim a Bangla Desh va estar estancat entre el 1994 i el 2006, l'increment és del tot insuficient.

Com deia la treballadora indonèsia, el cost de la vida augmenta més ràpidament: de mitjana, un 5% anual. Per això, la demanda actual de les treballadores és de 16.000 taka mensuals (164 euros), una xifra que tant els empresaris com el govern semblen lluny de voler acceptar.

Bangla Desh és avui el segon exportador internacional de roba. Al país hi ha més de 4.000 fàbriques en què treballen més de quatre milions de persones, la gran majoria dones. Això implica que el país creixi a un ritme del 5% des del 1990, segons el Banc Mundial. Així, un dels salaris més baixos del món conviu amb una alta inflació.

El context de pobresa i l'escassa regulació dels drets laborals permet una de les estratègies més emprades pels empresaris per desmobilitzar les treballadores: amenaçar amb la deslocalització i el tancament dels centres de treball.