El 2014, la Campanya Roba Neta va divulgar un informe en què llançava xifres sobre la producció tèxtil a Europa. Estafades: Els salaris de misèria de les treballadores del sector tèxtil a l’Est d’Europa i Turquia. Al document, la CRN juntament amb altres organitzacions investigaven la situació salarial i les condicions de vida de les treballadores de la confecció i les seves famílies en aquesta regió.

 L’informe va fer sortir a la llum que tres milions de persones dedicades a la indústria de la confecció a Turquia, els Balcans, Eslovàquia, Moldàvia i Ucraïna treballaven sota pèssimes condicions laborals. I són precisament marques de moda molt reconegudes les que s’estan beneficiant de l’empobriment d’aquests països productors de peces de vestir.

La CRN va comprovar com aquestes fàbriques produïen roba per a les següents marques i cadenes de distribució, entre d’altres: Zara / Inditex, H&M, Hugo Boss, Adidas, Puma, Nike, Levi ‘s, Max Mara, Tom Tailor, Benetton, Mango, Tesco, Versace, Dolce & Gabbana, Gerry Weber, Otto, Arcàdia, Prada, Esprit i C&A. 

Els salaris de pobresa són endèmics a tota la indústria de la confecció, fins i tot als països de la Unió Europea, les dones i els homes que cusen peces per a les firmes més prestigioses de la moda perceben salaris miserables i treballen sota condicions laborals deplorables.

A tots els països investigats es va evidenciar que hi ha una immensa bretxa entre el salari mínim legal i el que s’estimaria com una retribució equitativa digna. Aquest desfasament salarial acostuma a ser més gran en els països amb mà d’obra barata d’Europa que de l’Àsia. Els governs temen augmentar el salari mínim per l’amenaça de deslocalització per part de les firmes de moda i els seus proveïdors. A més, les institucions europees i l’FMI estan recomanant reduir els salaris mínims legals estipulats a l’informe de l’OIT de 2011, L’impacte de la crisi sobre els salaris en el Sud-Est d’Europa. La fixació de salaris mínims legals és una qüestió crucial per a les treballadores d’aquesta indústria, ja que normalment és l’única remuneració que perceben.

Les treballadores europees de la confecció a Eslovàquia i Turquia van denunciar que guanyaven tan sols entre un 10% o un 36% del salari mínim estipulat. Els països que tenen el salari mínim legal més baix (inferior al 20%) són Geòrgia, Bulgària, Ucraïna, Macedònia, Moldàvia, Romania i la regió de l’Anatòlia oriental a Turquia. Des de 2013, Bulgària, Macedònia i Romania tenen salaris mínims legals per sota dels de la Xina.

 En un altre informe de 2015 sobre la indústria de la confecció polonesa, es posa al descobert que fins i tot Hugo Boss no paga a les treballadores que produeixen la seva roba el salari mínim legal estipulat. A Polònia, el sou mínim de les treballadores representa tan sols un terç del salari mínim previst. 
Les empleades de la confecció es troben sota una enorme pressió per mantenir els seus llocs de treball, ja que per a moltes famílies és l’única font d’ingressos regulars. No importa la precarietat de la seva situació laboral, rendeixen el millor que poden donades les condicions, ja que no es poden permetre’s el luxe de perdre la feina. Amb massa freqüència, les treballadores han de triar entre una retribució mínima i la seva salut. Les firmes sobreexploten aquesta relació dependent i la dedicació de les treballadores.

Els resultats de la investigació van revelar que la situació de les dones era encara pitjor, ja que afectava la seva salut quan elles són les encarregades de les cures a les seves famílies. A més, la tasca que realitzen no està reconeguda i es valora com a treball “no qualificat” en comparació amb el dels homes que es considerat com a “tècnic”. Les dones també pateixen pobresa extrema, estrès per falta de temps i assetjament sexual amb massa freqüència. A tota la regió, les condicions laborals i els baixos sous en el sector de la confecció són infames, i es veuen com una simple “contribució” als ingressos familiars, com a sou complementari. No obstant això, contrari a aquesta percepció, la majoria de dones treballadores són mares solteres o el principal sosteniment de la família.

La producció de peces de vestir a Europa crea pobresa – en lloc de permetre a les treballadores i les seves famílies escapar de l’exclusió social
Treballar a la indústria de la confecció contribueix a la pobresa familiar i a l’exclusió social. Als països investigats, un total de tres milions d’empleades formals i informals del sector de la confecció es veuen afectades per aquesta situació. Els problemes que contribueixen a l’augment del risc de pobresa i l’exclusió social són les següents:

• els sous estan molt per sota del nivell de subsistència i el llindar de pobresa, així com lluny del que s’estimaria com un salari mínim digne.
• es desenvolupen pràctiques salarials il·legals;
• les dones són objecte de discriminació tant pel que fa a la seva remuneració com en el tracte que reben
• els empleats depenen del sou que guanyen com a font principal d’ingressos de la família;
• tot just tenen una representació col·lectiva activa en forma de sindicats o organitzacions de suport als treballadors

La investigació va revelar també que les treballadores a Geòrgia (a causa d’una absència gairebé absoluta d’una protecció legal i institucional), les treballadores que treballen a casa a Bulgària i els immigrants a la regió d’Anatòlia Oriental a Turquia enfronten el major risc de pobresa i menys oportunitats a causa de les seves condicions de vida.

Ni les institucions estatals ni les inspeccions de treball no funcionen com se suposaria que deurien segons la legislació, i a Geòrgia són pràcticament inexistents. La UE i la “troika” (Banc Central Europeu, l’FMI i els ministres de finances de la Comissió Europea) són les forces polítiques claus en la situació que es viu als països post-socialistes que hem analitzat. Actualment, no es fa un seguiment de les obligacions i responsabilitats d’aquestes institucions pel que fa als drets humans. A l’estratègia Europa 2020, la UE obliga els seus països a reduir la pobresa. Per aconseguir-ho, han de reduir en 20 milions el nombre de persones en situació de pobresa o risc d’exclusió social abans de 2020. Un salari digne per als tres milions de treballadores de la indústria de la confecció i les seves famílies contribuirien a assolir aquest objectiu.

Els Estats productors, la Unió Europea, les pròpies marques de roba i calçat, així com les empreses minoristes tenen el deure i la responsabilitat de respectar i protegir els drets humans. Amb la finalitat de complir el seu deure, la Campanya Roba Neta recomana que la UE estipuli un mínim salarial del 60% del sou mitjà dels països de tot Europa. Aquest límit podria ser també una recomanació per als països candidats a l’adhesió a la UE. De la mateixa manera, vam suggerir a les marques augmentar immediatament el nivell salarial fins a aconseguir el 60% del sou mitjà com a primer pas cap a una retribució digna per a les treballadores del sector.

A més de les marques, les companyies de venda al detall i els patrons, els governs nacionals tenen un paper clau en la tasca de protegir la seva ciutadania de l’explotació laboral.

Tot i que la major part dels governs estableixen salaris mínims, aquests no solen proveir ingressos suficients com per mantenir una família de quatre membres per sobre del nivell de pobresa nacional. Molts països productors del sector tèxtil han establert salaris mínims legals per sota del nivell de subsistència per atreure inversions.

Els governs han de garantir que el salari mínim legal sigui almenys suficient per viure dignament, que s’ implementi degudament i que es promogui. Haurien de desenvolupar regulacions que garanteixin que les companyies assumeixin les seves responsabilitats per l’impacte que tenen sobre la vida de les treballadores de les seves cadenes de subministrament, incloent-hi el seu dret a un salari digne.