Albert Sales
versión en castellano disponible en la página de OMAL y en Rebelión
La major part de la roba i el calçat que es ven a les botigues de les grans firmes internacionals i de les grans superfícies europees ve de fàbriques asiàtiques. Durant aquest procés de deslocalització, sindicats i organitzacions internacionals, entre les quals es compta la Campanya Roba Neta, han denunciat reiteradament les condicions d’explotació laboral a les quals es sotmet als treballadors i les treballadores de la indústria de la confecció no només d’Àsia sinó també de l’Amèrica Central, el Nord d’Àfrica, Turquia i altres zones en què ha “prosperat” la indústria de la moda.
Joli Akhter, obrera de la confecció, i la seva familia esmorzant. Dhaka, Bangladesh, August 2009. Foto de Taslima Akhter/Clean Clothes Campaign
Arran de pressions i escàndols, les firmes internacionals van començar a respondre a aquestes denúncies a finals dels 90 desenvolupant polítiques de responsabilitat social empresarial (RSE). Des de la indústria s’argumenta que les deficiències en les inspeccions de les condicions de treball en els països productors impedeix que les empreses transnacionals controlin el que passa en els centres de treball dels seus proveïdors. Davant aquesta realitat, les grans firmes han desenvolupat codis de conducta laborals aplicables en els tallers i fàbriques que produeixen els seus articles, i han dissenyat sistemes de monitorització del compliment d’aquests codis. Tot de carácter voluntari i motivat per l’ètica empresarial.
Aquestes polítiques d’RSE han rebut moltes crítiques des dels moviments de defensa dels drets laborals i des dels sindicats. A la base de les crítiques es troba el fet que en el seu argumentari “s’oblida” que els enormes beneficis de les firmes internacionals i la seva capacitat de pressió cap als seus proveïdors es basen, precisament, en la constant amenaça de deslocalització i en la competència a la que se sotmet a treballadors i treballadores de tot el món per oferir els inversors internacionals els costos de producció més baixos.
Més de 20 anys d’RSE han estat insuficients per acabar amb la situació de misèria dels obrers i les obreres de la confecció. Els salaris constitueixen un exemple concret i paradigmàtic de la inoperància de la RSE i de la manca d’interès real pel benestar dels milions de treballadors i treballadores d’aquesta indústria. El salari mitjà d’una treballadora de la confecció a Àsia se situa en els 2 dòlars per jornada laboral. Aquesta jornada, que en teoria és de 8 hores, acostuma a estendre’s fins a les 12 hores i, en moments de punta de treball pot superar les 14. Encara que els preus a Bangladesh, l’Índia o la Xina, siguin més baixos que a Europa o EUA, organitzacions i sindicats calculen que el salari que una obrera bengalí hauria de cobrar per equiparar la seva capacitat de compra a la d’una obrera mitjana occidental es situaria al voltant de els 8 dòlars diaris.
En ocasió del Dia Internacional per un Treball Decent (7 d’octubre), una extensa coalició d’organitzacions asiàtiques van llançar la “Àsia Floor Wage Campaign” que té com a objectiu aconseguir l’establiment d’un salari mínim digne a tota la regió. Les organitzacions de l’Asia Floor Wage Alliance han establert una metodologia que pretén trobar una xifra que, adaptada a les necessitats de cada país, permeti als obrers i la obreres adquirir una cistella bàsica de productes i serveis. Aquesta proposta té com a objectiu frenar la competència a la baixa a la qual estan sotmeses les condicions laborals de les treballadores i els treballadors.
L’Àsia Floor Wage Campaign dirigeix les seves exigències tant a governs com empreses transnacionals. Sense oblidar la responsabilitat de les firmes de moda, la Campanya Roba Neta es fa ressò d’aquesta iniciativa focalitzant les seves denúncies en les pràctiques de grans cadenes de distribució com Walmart, Carrefour, Tesco, Lidl o Aldi. Aquestes empreses s’han convertit en importants venedores de roba i és molt habitual que consumidors i consumidores d’arreu del món vagin als seus establiments i hipermercats per omplir els seus armaris. Els baixos preus que ofereixen aquestes cadenes de distribució són possibles gràcies al gran volum de les seves encàrrecs ia la seva capacitat per imposar als fabricants preus cada vegada més baixos i terminis d’entrega cada vegada més curts.
Les economies d’escala que permeten que els gegants de la distribució es presentin davant els seus clients amb preus extremadament baixos mentre aconsegueixen beneficis desorbitants, estan subsidiades per milions de persones que treballen en condicions d’explotació per salaris miserables. Aquestes condicions es poden imposar gràcies a la situació de necessitat que viuen els treballadors i les treballadores i les seves famílies. En temps de crisi, en què la majoria de les famílies del món retallen les seves despeses, seria raonable preocupar-se per l’increment de preus que podria suposar pagar un salari digne a les treballadores i als treballadors asiàtics. No obstant això, el cost laboral representa tan sols un 3% (com a màxim) del preu de les peces de roba que es venen a Europa. Doblant els salaris actuals, els consumidors i les consumidores pagarien aproximadament 60 cèntims d’euro addicionals per una samarreta de 20 euros.
És oportú recordar que el respecte del dret bàsic de les treballadores a cobrar un salari digne per les seves llargues hores de treball no té perquè repercutir en els preus que paguen els consumidors y les consumidores. Malgrat la crisi, empreses com Inditex o Carrefour continuen incrementant els seus beneficis anuals.
