Els incendis i enfonsaments en les fàbriques de roba de Bangladesh s’han cobrat centenars de morts en els últims anys amb escassa repercussió mediàtica a Europa. El 24 de novembre un desastre en majúscules matava més d’un centenar d’obrers i obreres que treballaven a la fàbrica Fashions Tazreen, proveïdora de marques com C & A, Carrefour, Walmart o Kik, entre altres. En arribar a la fàbrica, els bombers van constatar que no hi havia cap sortida d’emergències habilitada i que molts treballadors van salvar la vida saltant desde les finestres dels pisos superiors tot i quedar malferits. Els costos que s’estalvien inversors i grans firmes produint a Bangladesh no són només els salarials. La inversió en seguretat i en la millora de les instal·lacions és mínima i no hi ha cap control sobre el deteriorament de les estructures o la construcció de noves naus o el creixement vertical dels edificis on s’allotgen els tallers i les fàbriques. A l’interior de les edificacions, les treballadores i els treballadors passen les seves llargues jornades, massa sovint per sobre de les 14 hores diàries durant 6 o 7 dies a la setmana, a canvi de salaris d’uns 30 euros mensuals.
Un dels casos d’enfonsament amb més repercussió internacional i que va ser el detonant que s’iniciés una línia de treball entre moviments internacionals pels drets laborals, va ser el de la fàbrica Spectrum, als afores de Dhaka. El 2002, el propietari de la fàbrica va decidir afegir un pis a l’edifici de 4 plantes. Uns dies abans de l’ensorrament, les treballadores van advertir algunes esquerdes a les parets de la cinquena planta i l’11 d’abril de 2005 a la una de la matinada, tot l’edifici va caure. L’accident va causar la mort de 64 persones i 70 ferides, tot i que la immensa majoria d’elles acabaven la seva jornada “oficial” a les sis de la tarda. La CRN i les organitzacions locals van poder esbrinar que Spectrum treballava per les empreses KardstadtQuelle, Steilmann, New Yorker, Kirsten Mode i Bluhmod, New Wave Group, Scapino, Cotton Group, Solo Invest, Carrefour, així com per al Grup Inditex. Les organitzacions de treballadores van demanar a aquestes grans empreses que s’impliquessin en la creació d’un fons de compensació per les víctimes i les seves famílies. Es van trigar vuit mesos a rebre les primeres compensacions per afrontar les despeses mèdiques. Les llars de les persones mortes van rebre uns 1.000 euros de l’Associació de Productors i Exportadors de Roba de Bangladesh i, algunes de les famílies de les ferides van ingressar 266 euros per decisió dels tribunals laborals. Malgrat els gestos en positiu d’alguna de les empreses, un cop fora de l’escassa atenció mediàtica que reben les fàbriques asiàtiques, el resultat va ser decebedor.
En la història recent de la industrialització bengalí ja s’acumulaven molts desastres abans de Spectrum. 12 persones mortes a l’agost de 2000 en l’incendi de Globe Knitting, 48 persones mortes al novembre de 2000 en l’incendi de Sagar Chowdhury Garment Factory (entre elles 10 nens i nenes), 24 persones mortes i més de 100 ferides a l’agost de 2001 en Macro Sweater, 9 persones mortes i més de 50 ferides al maig de 2004 a Misc Complex. Després de Spectrum les morts han seguit comptant-se per centenars. El 2006, un incendi a la fàbrica Chittagong va matar 50 treballadores i treballadors i va ferir 100 més. El mateix any, l’enfonsament del Phoenix Building, va acabar amb la mort de 19 persones i amb 50 més ferides a les quals caldria afegir les treballadores de la factoria de l’Imam Group, que van sentir l’explosió i van patir les conseqüències d’una fuga desordenada d’unes instal·lacions no preparades per aquest tipus d’emergències.
El febrer de 2010 en l’enfonsament de Garib & Garib, una factoria que tenia com a gran client l’empresa sueca H&M, van morir 21 persones. També es van trobar evidències que havia produït per El Corte Inglés però l’empresa espanyola va assegurar que es tractava d’una comanda de mostra. El desembre de 2010 van morir 29 persones en l’accident de That ‘s It Sportwear, una fàbrica que treballava per a firmes nord-americanes com The Gap, VF Corporation, JC Penney, Philips Van Heusen (propietària de Tommy Hilfiger), Abercrombie & Fitch …
Les grans empreses de la moda asseguren que realitzen auditories periòdiques a les seves factories proveïdores on s’inclou un apartat sobre seguretat laboral, però el cert és que darrere de cada desastre hi ha marques internacionals implicades. La Campanya Roba Neta ha fet ressò moltes vegades de les demandes dels grups de treballadores i els sindicats i ha exigit a les empreses de moda un compromís tangible amb la seguretat de les persones treballadores de Bangladesh i altres països en què viuen situacions similars (com és el cas del Pakistan). Al març de 2012 (grup propietari de les marques Calvin Klein i Tommy Hilfiger, part implicada en alguns dels accidents més rellevants) va signar un “Memorandum Of Understanding” (MoU) amb els sindicats de Bangladesh, la Campanya Roba Neta i grups de defensa dels drets laborals actius al país, per prevenir futurs accidents laborals massius. Després de mesos de pressions i converses, Tchibo també ha signat el MoU a la tardor de 2012. Petits avenços en un sector en què l’explotació laboral i els abusos són estructurals.
Mes informació: Modas que matan. Los riesgos silenciados de coser nuestra ropa en Bangladesh
Versión en castellano: Modas que matan. Los riesgos silenciados de coser nuestra ropa en Bangladesh
