Per Albert Sales. Publicat originalment en castellà a Pueblos – Revista de información y debate, número 55 (II época). Primer trimestre de 2013. Pàginas 38 a 42.
Traducció de Lydia Sangüesa.
El 8 de març de 1857 un grup d’obreres tèxtils recorrien els barris més rics de Nova York. Protestaven per les seves condicions laborals. El 8 de març de 1908, 146 obreres morien en un incendi provocat a la fàbrica Cotton de Nova York. Des de llavors, el 8 de març es commemora el Dia Internacional de la Dona Treballadora. A mitjan segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX les treballadores dels EUA i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, el dret a una formació professional i a formar part d’un sindicat. El segle XIX deixava encunyat el terme capitalisme manchesterià. El prototip d’un capitalisme en estat pur, d’explotació salvatge, que havia caracteritzat l’activitat fabril de la ciutat anglesa.
El 2012 Manchester està a Bangladesh.
Mentre les firmes internacionals de moda i les grans cadenes de distribució sedueixen a la seva clientela amb l’actualització constant dels seus dissenys i els baixos preus dels seus productes, obreres de Xina, Marroc, Bangladesh, Hondures o Romania, viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant més de 12 hores diàries, a canvi de salaris que amb prou feines cobreixen les seves necessitats més bàsiques.
Tres dècades deslocalitzant
La primera gran onada de deslocalitzacions del sector de la confecció va tenir lloc als 70 i va tenir com a països receptors Corea del Sud, Taiwan, Singapur, Hong Kong i Tunísia. L’entrada de roba barata als mercats occidentals va motivar que el 1974 es signés l’Acord Multifibres (AMF), que establia un sistema de quotes i límits. Lluny de suposar una limitació a la globalització de la moda, l’AMF va provocar que les firmes internacionals cerquessin proveïdors a altres països que no estiguessin inclosos en el sistema de quotes. En els anys 80, una segona onada deslocalitzadora abandona els ‘tigres asiàtics’ i es desplaça a països com Sri Lanka, Filipines, Bangladesh, Tailàndia i Indonèsia. Mentre Amèrica Central i Mèxic és convertien en àrees clau per proveir de roba les botigues nord-americanes, Turquia, Tunísia i Marroc esdevenen els tallers de costura del mercat europeu. A finals dels 90, entren en escena altres països productors com Botswana, Kenya, Tanzània, Uganda, Cambodja, Laos o Birmània.
Els últims països elegits en la perifèria els darrers anys es caracteritzen a més per un patró comú: estan fortament endeutats amb la banca privada i amb l’FMI i el BM, que els ha imposat plans d’ajust encaminats orientats a l’exportació i la millora de la competitivitat. És a dir, d’una major explotació. La indústria de la moda, a més, impedeix el desenvolupament: se’ls encarrega la part amb menor valor afegit del mercat legal, se’ls imposa un sistema d’acords internacionals on sempre són els febles i el moviment obrer s’ha d’enfrontar constantment a l’amenaça de la deslocalització1.
Esclavitud en la indústria tèxtil: la moda de l’explotació laboral
Des de mitjans dels 90 nombroses plataformes i organitzacions socials vénen denunciant l’explotació laboral i fent front al silenci mediàtic que envolta el negoci de la confecció tèxtil sota la globalització. Tot i més de 25 anys de treball de xarxes consolidades com la Campanya Roba Neta internacional i de “compromisos” públics de les grans firmes internacionals -en reacció a les denúncies realitzades-, avui ens seguim trobant les mateixes situacions que als 90. L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers als països productors segueix contribuint al fet que la realitat amagada després del “glamour” que ens venen esportistes d’elit, models i dissenyadors es quedi al Marroc, a la Xina o Bangladesh. El sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa malgrat fer llargues jornades laborals. Les pràctiques de compra de les marques, derivades del model de producció, consum i comerç internacional, es troben a l’arrel de les condicions de treball i de vida de les treballadores.
Salaris de misèria
Per a les persones que treballen en la indústria de la confecció global, cobrar un salari que permeti cobrir les seves necessitats amb un mínim de dignitat s’ha convertit en la seva major preocupació. En un sector que tradicionalment es caracteritza per condicions pèssimes i una de les retribucions salarials més baixes del món amb conseqüències directes derivades: llargues jornades de treball, desestructuració familiar, assumpció de deutes impagables, malnutrició d’infants i adults i, en definitiva, uns costos inquantificables en forma de patiment humà. Tot això, vulnerant drets humans fonamentals com l’article 23 de la Declaració Universal de Drets Humans relatiu a una remuneració equitativa i satisfactòria, o les disposicions de l’Organització Internacional del Treball (OIT), que afirma que «el salari mínim legal hauria de constituir un element clau en les polítiques per eliminar la pobresa i assegurar les necessitats de les persones treballadores i de les seves famílies ».
Gairebé tots els països tenen establerts salaris mínims legals però, amb la finalitat d’atreure la inversió estrangera, els governs fixen els mínims molt per sota dels nivells de subsistència. En conseqüència, en alguns països, els salaris mínims no arriben als llindars de pobresa absoluta internacionalment acceptats. A Bangladesh no arriba a 1 dòlar diari, i a l’Índia, Sri Lanka, Vietnam, Pakistan i Cambodja, se situa entre els 2 i els 4 dòlars diaris. Salaris impossibles per a garantir necessitats bàsiques com són l’alimentació, l’habitatge, la roba i serveis imprescindibles com l’educació, la salut o el transport.
La carestia de la vida s’ha agreujat, a més, sota un context de pujada de preus dels productes bàsics que ha minvat el poder adquisitiu. Més encara quan bona part dels salaris està destinat a l’alimentació. Una treballadora d’Indonèsia que treballava per a un proveïdor de Nike, Reebok i Walmart comentava en una entrevista realitzada el 2009: “Hi ha augments del salari mínim, però el cost de la vida augmenta més ràpid. Per empitjorar la situació, des de fa poc, l’empresa ja no ens subvenciona el transport ni el menjar “. En Bangalore, Índia, hi ha un sistema trianual de revisió salarial però el salari real ha disminuït un 10% en els últims 15 anys. A Tailàndia, els salaris van augmentar únicament 18 bath (38 cèntims d’euro) entre 1997 i 2005. A Vietnam i la Xina els sous van estar congelats durant més d’una década2.
La pitjor situació, en aquest sentit, és la de Bangladesh, on el salari mínim va ser el mateix entre 1994 i 2006, mentre que el cost de la vida augmentava una mitjana del 5% anual. Només després de grans mobilitzacions, els treballadors van aconseguir que el 2006 es passés d’un salari mínim de 900 taka a 1.662,50 taka al mes. La triplicació del preu de l’arròs registrada el 2008 va inutilitzar, però, aquest increment i va generar una nova onada de mobilitzacions fortament represaliada. Doble impacte té aquesta sobre les dones treballadores que són les que pateixen les pitjors conseqüències segons la mateixa OIT: “salaris baixos, més hores de treball, freqüentment temporal i en negre, perllongant encara més les seves llargues jornades laborals”.
El PIB de Bangladesh creix a un ritme del 5% des de 1990 segons el Banc Mundial i s’ha convertit en el tercer exportador internacional de roba. Al país hi ha més de 4.000 fàbriques de roba i confecció on treballen més de tres milions de persones, la gran majoria dones. L’element clau d’aquest creixement ha estat la gran disponibilitat de mà d’obra extremadament barata a causa de la pobresa i l’escassa regulació dels drets laborals. Els salaris més baixos del món conviuen amb una alta inflació que genera un ràpid empobriment dels obrers i les obreres. El salari mínim legal va estar congelat des de 1994 fins 2006 mentre la inflació va registrar taxes del 4 i el 5% anuals. L’increment del salari mínim de 930 Taka a 1.662,5 Taka mensuals (uns 18 euros), el 2006, va ser el resultat de manifestacions multitudinàries i d’una onada de revoltes urbanes que van rebre una forta repressió policial. Des de 2006, les mobilitzacions d’obrers i obreres no han parat i el 2010 el govern va fixar un salari mínim de 3.000 Taka (uns 32 euros) mensuales3.
Esgotament interminable
Les jornades de la indústria de la confecció s’allarguen fins a les 12 o 14 hores diàries. Alguns fabricants fins i tot encadenen diversos torns en moments de molta feina o per fer front a terminis d’entrega molt curts. Les treballadores no poden negar-se perquè el seu salari base no és suficient per cobrir les necessitats més bàsiques i per mantenir una família. Extorsionant la pobresa, les treballadores accepten la sobreexplotació, veuen malmesa la seva salut, i perden la possibilitat de formar-se, d’educar els fills, d’assolir una vida digna.
Després d’anys treballant en habitacions petites, mal il·luminades, sense ventilació, respirant pols i partícules en suspensió i en posicions corporals inadequades mantingudes durant moltes hores, pateixen fatiga visual i lesions i desenvolupen nombroses malalties. Sense assegurança mèdica ni cobertura o subsidi per baixa.
La investigació realitzada per la Campanya Roba Neta a Tànger el 2011 mostrava com al Marroc, on la major part de les firmes espanyoles tenen fàbriques proveïdores, el comú és que les obreres realitzin jornades de més de 55 hores setmanals excedint de manera sistemàtica el límit legal del país4. Una altra investigació realitzada a Bangladesh, Índia, Tailàndia i Cambodja en 20085, centrada en fàbriques proveïdores de grans cadenes de distribució com Lidl, Aldi, Tesco, Walmart i Carrefour, apuntava que les jornades laborals rarament eren inferiors a les 10 hores diàries en setmanes de treball de sis dies.
Repressió sindical i dificultats per a la negociació col · lectiva
Malgrat la llibertat d’associació i de negociació col · lectiva són dos drets fonamentals, establerts per la OIT i definits com “drets habilitants” (és a dir, que el seu exercici és necessari perquè altres drets siguin respectats), la seva defensa i protecció és una tasca impossible. Se’ls nega obertament la possibilitat de sindicar. En molts dels països productors de roba, els governs restringeixen, dificulten i, fins i tot, prohibeixen els sindicats independents, així com la negociació col·lectiva. En un context de sobreexplotació laboral on les possibilitats d’autorganitzar-també són limitades. Els empresaris, al seu torn, recorren si cal a la intimidació, els acomiadaments, les llistes negres i, sovint, a la violència física. És pràctica estesa la creació de llistes compartides sobre sindicalistes.
Però les treballadores busquen maneres d’organitzar-se i lluitar per millorar les seves condicions. La Federació Sindical Internacional de Treballadors/es del Tèxtil, la Confecció i el Cuir (ITGLWF per les seves sigles en anglès) compta amb 217 organitzacions afiliades de 110 països6. El context internacional d’ofensiva neoliberal ha limitat molt el poder de negociació dels sindicats. Els empresaris locals disposen de marges imposats molt curts per acceptar salaris més alts i estan sotmesos a fortes pressions de les firmes internacionals. Davant la possibilitat de perdre els seus beneficis, els empresaris traslladen la pressió a les persones treballadores. I l’amenaça de la deslocalització i del tancament dels centres de treball opera com l’argument més utilitzat per fomentar la desmobilització.
A Bangla Desh, per seguir amb l’exemple que ens ocupava en paràgrafs anteriors, els petits avenços aconseguits en la remuneració de les persones treballadores s’han aconseguit en un context de brutal repressió governamental i empresarial. El gener de 2007, es va decretar l’estat d’excepció que ha intensificat les limitacions a les llibertats de reunió i d’expressió i ha donat cobertura a la persecució, detenció i tortura de centenars d’activistes i líders sindicals. La Campanya Roba Neta ha impulsat diverses accions de solidaritat internacional amb les persones detingudes i, en especial, amb els membres del BCWS (sigles angleses del Centre de Solidaritat amb els Treballadors i treballadores de Bangladesh) Aminul Islam i Kalpona Arkter, que a l’agost de 2010 van ser empresonats i torturats durant 30 dies a causa de les denúncies de diversos empresaris propietaris de fàbriques proveïdores d’empreses com WalMart, Carrefour o H&M. Encara que els dos van ser alliberats, el 10 d’abril de 2012, Aminul Islam va aparèixer mort amb signes de tortura.
Noves formes de lluita en femení
Davant uns mercats laborals salvatges que esclavitzen a les legions d’obreres procedents de zones rurals en profunda crisi, creixen els moviments d’obreres que exploren noves formes organitzatives que es recolzen en la solidaritat internacional per obrir bretxes de resistència. Davant uns sindicats que marginen sistemàticament a les dones i que no aconsegueixen tenir una presència rellevant en un sector tan feminitzat com el de la confecció, les organitzacions localitzades als barris que agrupen treballadores que no comparteixen necessàriament centre d’ocupació però si tenen situacions laborals i personals similars.
La col.laboració entre aquest tipus de moviments i les campanyes internacionals que traslladen a les consumidores i als consumidors la realitat dels centres de producció és la via de pressió a les marques internacionals que ha permès aconseguir nombroses victòries en casos puntuals de repressió sindical en molts països productors de roba. Victòries que, lluny de reconèixer un compromís real de les empreses transnacionals per impulsar canvis estructurals en el sector, es converteixen en imprescindibles per mantenir i reproduir els nuclis de lluita presents en tots i cada un dels llocs on les obreres pateixen explotació.
1 Sales, Albert (2011) Moda: indústria i drets laborals. SETEM, Campanya Roba Neta. Barcelona-
2 Merk, Jeroen (2010) Teixint salaris dignes en el món. SETEM. Campanya Roba Neta. Madrid.
3 Alam, Khorshed (2012) Stitched Up Women workers in the Bangladesh Garment sector. War on Want. London
4 Sales, Albert & Piñeiro, Eloísa (2011) La moda espanyola a Tànger: treball i supervivència de les obreres de la confecció. SETEM, Campanya Roba Neta. Barcelona
5 Campanya Roba Neta (2009) Passeu per caixa. SETEM. Barcelona
6 Veure la web de la federació ITGLWF http://www.itglwf.org/
