Aquí les experiències de 346 dones i homes d’Indonèsia que exigeixen una compensació justa a les grans firmes d’articles esportius Mizuno i Adidas, després d’haver estat intimidats i haver perdut el seu treball el 2012.
El juliol de 2012 un grup de 1.300 treballadores, majoritàriament dones, van ser acomiadades de la fàbrica PT Panarub Dwikarya Benoa (PDK) després d’ haver protagonitzat una vaga per reclamar el dret a llibertat d’associació i el pagament retroactiu del salari mínim legal.
A principis d’aquell mateix any, un grup de treballadores van fundar el sindicat SBGTS –GSBI i van protestar contra la gerència de la fàbrica per no complir amb el pagament del salari mínim estipulat. El juliol del 2012, el sindicat SBGTS va demanar negociar amb la direcció de la fàbrica la vulneració del dret laboral en matèria de salaris, però la reunió va ser posposada. Va ser llavors quan va esclatar una protesta espontània de les treballadores, seguida d’una vaga que va ser secundada per 2.000 empleades. Després de 5 dies d’aturades, la direcció de la PDK va acomiadar les treballadores, assenyalant que la vaga era il·legal.
Què tenen a veure Adidas i Mizuno en aquests esdeveniments?
PT Panarub Dwikarya Benoa ha estat el proveïdor principal de l’empresa d’equipament esportiu Mizuno durant anys. També la multinacional Adidas comprava des de feia temps articles confeccionats al grup Panarub. Concretament, la fàbrica PDK era subcontractada per produir les sabates esportives d’Adidas.
Al final de la vaga, les treballadores es van presentar a les oficines d’Adidas per demanar la seva intervenció. En aquell moment, Adidas els va prometre aparentment que intervendria, per la qual cosa podien retornar a la fàbrica l’endemà, mentre que es reprendrien les negociacions entre el sindicat i la direcció de la PDK. No obstant, quan es van reincorporar a la seva feina, les treballadores van ser intimidats per la gerència de la fàbrica.
Llavors els va contactar la Play Fair Alliance, que està formada per la Campanya Roba Neta, la Confederació Internacional de Sindicats i l’organització sindical IndustriALL Global Union, i Mizuno va començar una recerca pel seu compte sobre el cas. Tot i així, la investigació no va suposar la presa de decisions d’accions concretes. Des de 2012, ni Adidas ni tampoc Mizuno no han presentat propostes per arribar a una solució, per la qual cosa les treballadores no han tingut altra opció que continuar amb la seva lluita.
El 29 de febrer de 2016, Mizuno va rebutjar iniciar negociacions per arribar a un acord sobre el cas, malgrat que les treballadores havien reduït les seves demandes a un terç de les seves reivindicacions inicials.
Quantes treballadors encara lluiten per aconseguir una indemnització i quines són les seves reivindicacions?
De les 1.300 treballadores que van ser acomiadades el 2012, encara hi ha 346 que segueixen lluitant contra la rescissió del seu contracte i exigeixen una indemnització justa, amb el suport del seu sindicat SBGTS-GSBI. Les altres 954 treballadores van acordar una liquidació miserable, que van haver d’acceptar sota la pressió de la direcció de la fàbrica i per les seves pròpies dificultats econòmiques en no tenir altres ingressos.
Entre novembre de 2012 i agost de 2013, totes les treballadores de la fàbrica PDK (tant les contractades com les acomiadades) van rebre els increments salarials vençuts estipulats per llei (la diferència entre els salaris rebuts i el salari mínim legal), que va ser la reivindicació principal en les vagues que van protagonitzar el juliol del 2012, la qual cosa és una prova de la legitimitat de la convocatòria de les aturades laborals.
Les reivindicacions de les 346 treballadores són:
– la liquidació del sou i d’una indemnització completa per cessament fins que es va tancar oficialment la fàbrica. Quan PDK va tancar les seves instal·lacions a Benoa el desembre del 2013, totes les treballadores que estaven empleades en aquell moment van rebre una compensació que era el doble de la quantitat legal estipulada, que consistia en una indemnització, més gratificacions i prestacions, mentre que les que van ser acomiadades no van rebre cap indemnització quan van ser cessades. Segueixen lluitant per una compensació justa, però per tal de poder resoldre el cas i arribar a un acord amb Mizuno i Panarub Group han disminuït les seves exigències econòmiques
Per què les treballadors demanen un acord amb les firmes de roba esportiva i Panarub Group?
Les antigues treballadores de PDK demanen arribar a un acord perquè se’ls permeti cobrar una indemnització justa que compensi el seu acomiadament injust. Al·leguen que tant les firmes de moda esportiva, Mizuno i Adidas, com els propietaris de la fàbrica Panarub Group s’han beneficiat directament del seu treball. El sindicat ha calculat que les 1.300 treballadores han produït com a mitjana en un període de cinc anys més de 6.000 milions de dòlars en sabates.
Fins el moment, Panarub Group només ha ofert un o dos mesos de indemnització. Encara que les treballadores van ser contractats per més de 7 anys, l quantitat ofertada no arriba ni de lluny a la indemnització completa estipulada per la legislació d’ Indonèsia, que per a les treballadores representa al menys entre 6 i 11 mesos més un 15 per cent de les prestacions.
Va ser il·legal la vaga?
La fàbrica PDK va acomiadar les treballadores exposant que la vaga va ser “il·legal”. Tanmateix, només un tribunal pot jutjar si una vaga és il·legal i la PDK mai no va anar a la justícia per a establir si realment era un il·legalitat.
En una declaració pública realitzada el 14 d’agost del 2012, la firma Adidas va confirmar que “la il·legalitat de la vaga “(…) no és una qüestió que pot determinar la mateixa fàbrica”. Així doncs, van manifestar el següent: “Pel que fa a les treballadores que han estat acomiadades arrel de la vaga il·legal, des del punt de vista d’Adidas Group, això només pot ser establert adequadament per un tribunal legítimament constituït. En el cas d’Indonèsia, hauria de ser el Tribunal Laboral que dirimeix litigis laborals(1).
La legislació indonèsia conté una sèrie de restriccions sobre el dret de vaga, entre elles que les treballadores només poden fer aturades laborals després que les negociacions hagin fracassat, que el departament de Treball hagi intervingut com a mediador entre les dues parts i que la convocatòria de la vaga es faci amb una anticipació de set dies. Aquestes mesures han estat criticades internacionalment perquè limita innecessàriament les treballadores a convocar vagues per causes legítimes, mentre que dóna als empresaris i a les autoritats polítiques el temps necessari per ajornar les vagues. El requeriment d’anunciar una vaga per avançat representa un risc més gran per les treballadores –segons han denunciat els sindicats d’Indonèsia–, ja que després de l’anunci d’ una vaga, la direcció de la fàbrica molt sovint inicia accions intimidatòries contra treballadores i membres del sindicat per prevenir que s’arribi a celebrar. Finalment, la Confederació Internacional de Sindicats (ITUC, per les seves sigles en anglès) esmenta en el seu informe anual sobre violacions dels drets laborals (2) que hi ha excessives sancions civils o penals a treballadores i sindicats involucrades en vagues no autoritzades.
Abans d’una vaga, el sindicat va plantejar el tema dels increments salarials no retribuïts amb les autoritats rellevants, així com també amb la gerència de la fàbrica. Tot i que es van programar reunions amb la direcció empresarial per a negociar, no es va obtenir cap resultat, i l’última trobada prevista per abans de la vaga va ser cancel·lada pels mateixos directius. Això va derivar en una protesta laboral espontània de la majoria de treballadores. Tot seguit, el sindicat va anunciar immediatament la decisió de fer vaga a la gerència de la fàbrica i a les autoritats pertinents.
Què declaren les altres institucions i el govern d’Indonèsia sobre aquest cas?
Després de la vaga, les institucions indonèsies, entre elles la Comissió Nacional de Drets Humans (Komnas HAM), la Comissió Nacional per a les Dones, el Ministeri per l’Apoderament de les Dones i la Protecció a la Infància i el Ministeri de Recursos Humans i Transmigració han condemnat unilateralment l’acomiadament de les 1.300 treballadores i han demanat que la PT Panarub Dwikarya garanteixi els drets laborals a les persones acomiadades, la qual cosa inclou el dret a rebre una retribució salarial retroactiva i altres compensacions. La PDK no ha respectat cap d’aquestes recomanacions.
Quines eren les condicions laborals a la fàbrica PDK?
Abans de la vaga, van haver altres violacions als drets laborals per part de la direcció de l’empresa, a part del rebuig a pagar el salari mínim complet:
– pagament amb retards dels salaris: SBGTS-GSBI denuncia que els treballadors de PDK van rebre per primera vegada els seus sous el mes de maig, quan l’empresa els hi va fer efectiu la paga d’abril i maig, però no els van donar el salari pendent de gener a març.
– pressió sobre les treballadores a través d’una nova estratègia de producció: des de principis del 2012 es va aplicar una nova estratègia de producció, en la qual a la treballadora que abandonava el seu lloc de feina -encara que fos per pregar, beure aigua o anar al lavabo- se li donava més volum de treball.
– abusos verbals: a més, els nous objectius de producció venien acompanyat d’una disciplina laboral més severa imposada per els capatassos i supervisors, que insultaven verbalment les treballadores que consideraven que anaven massa a poc a poc.
– hores extres obligatòries no remunerades: cada dia les treballadores havien de participar en reunions de 10 a 20 minuts de duració, abans i després del treball, la qual cosa suposava fer hores extres que no eren registrades ni pagades.
Quin tipus d’intimidació patien les treballadores?
A principis del 2012, les treballadores van fundar el sindicat SBGTS-GSBI com a plataforma per a protestar contra la direcció de la fàbrica per no aplicar el salari mínim acordat. Immediatament, les líders sindicals van ser assetjats i acomiadats per la gerència, com ha declarat la presidenta del sindicat, Kokom Komolawati.
Quan va esclatar la vaga al juliol, els assetjaments van augmentar. Komalawati, com a presidenta de l’organització sindical, va explicar als membres de la Campanya Roba Neta (CCC per les sigles en anglès) com la policia va fer servir gasos lacrimògens contra els vaguistes, fins i tot contra les dones embarassades. També van assenyalar que matons locals, supervisors i directius van intentar forçar-los perquè tornessin al seu lloc de treball. Fins i tot els amenaçaven que si volien tornar a treballar havien d’abandonar el sindicat, declinar participar en aturades laborals i denunciar que ha estat la presidenta del sindicat qui els ha forçat a secundar la vaga
Des de llavors, segons les informacions, la companyia continuava pressionant les treballadores i les seves famílies per arribar a un acord conjunt, sota amenaces que podrien també perdre el lloc de treball en altres fàbriques. Aquestes coaccions van provocar que dos terços de les empleades acomiadades arribessin a un acord amb una indemnització considerablement més baixa que la que els hi pertocava
Per què no va funcionar el procediment de conciliació del Consell Nacional de Mediació?
Després que les treballadores en vaga es dirigissin als responsables d’Adidas, aquesta firma va forçar el sindicat a participar en un procediment de conciliació en el Consell Nacional de Mediació. No obstant això, segons el sindicat, el proveïdor d’Adidas, Panarub, molt sovint no es presentava a les negociacions i es va negar a iniciar un procés real de resolució del conflicte laboral. La CCC considera el fet que no hi hagués una implicació seriosa de les firmes compradores de Panarub, és a dir, de Mizuno i Adidas, va fer que la mediació fos un fracàs
Per què aquest cas no es resol en el marc de l’acte per a la Llibertat d’Associació?
El protocol per a la Llibertat d’Associació a Indonèsia (FoA, per les sigles en anglès) ha estat signat per Adidas i PT Panarub Industry, una filial de la companyia PDK, així com per la federació d’organitzacions sindicals GSBI, a la que el sindicat SBGTS-GSBI està afiliat. No obstant això, el protocol FoA només cobreix proveïdors de primer nivell (que proveeixen directament la marca/firma al detall). La fàbrica PDK no era la primera subministradora d’Adidas, sinó una empresa subcontractada per el proveïdor directe. Així doncs, Adidas va rebutjar solucionar el conflicte laboral dins d’aquest context. Mizuno, que sí que té a PDK com a primer proveïdor, no ha signat el protocol per a la Llibertat d’Associació
Podrà l’Acord Marc Global entre Mizuno i IndustriALL aportar una solució?
El 2011, Mizuno i IndustriALL van firmar un Acord Marc Global que estipulava que la firma de roba esportiva crearia relacions laborals adequades tant en la seu central de l’empresa com en les filials i posaria en marxa mecanismes per reduir i solucionar els conflictes. IndustriALL va donar suport a la petició de les treballadores de PDK de negociar un acord, i espera que Mizuno es comprometi a negociar i col·labori econòmicament per arribar a un acord.
Més informació:
1. Informe de la Campanya Roba Neta (CCC report) de la manifestació de treballadores del del 26 d’agost del 2015: http://www.cleanclothes.org/news/2015/08/26/adidas-and-mizuno-involved-in-unfair-dismissal-case
2. Informe de la Lliga Sindical: http://www.union-league.org/pt_panarub_dwikarya_workers_protest_for_their_rights_and_all_adidas_workers
3. Cas publicat al Business and Human Rights Resource Center http://business-humanrights.org/en/mizuno-response-to-clean-clothes-campaign-rejoinder
4.Nota de premsa http://www.cleanclothes.org/news/2016/02/29/what-happened-to-the-workers-in-indonesia
Notes
1http://www.adidas-group.com/en/media/news-archive/sustainability-news/2012/mass-dismissal-workers-following-strike-factory-pt-panarub-dwikarya-benoa-indonesia/
2http://survey.ituc-csi.org/Indonesia.html?lang=en#tabs-2
Contingut relacionat
The Play Fair at the Olympics Campaign: an evaluation of the company responses
Adidas and Mizuno involved in unfair dismissal case
Police violence and intimidation
