“No tinc diners perquè la meva mare està malalta i tot el que tinc se’l comandament cada mes. M’agradaria tenir el meu propi negoci, una petita botiga, però no tinc diners per posar-lo en marxa. M’he acostumat a aquesta feina, però estic molt cansada i m’agradaria tornar a casa meva. De tota manera, si torno no tindré res”
“Si em quedés a viure a prop de la fàbrica llogant una habitació, tindria unes despeses que no em permetrien estalviar res. Per això prefereixo anar i venir cada dia. Estic cansada tot el temps, però és la meva feina i tinc que fer-ho i ser pacient.”
Naga Bai, de 65 anys, treballa com a costurera des del seu domicili a la regió d’Ambur, Índia. Fa més de 20 anys que cus a casa. Cada matí un intermediari li entrega pales de calçat (la part superior de la sabata), que ella cus durant tot el dia.
“La quantitat que despesa depèn de quant com i del tipus de menjar. Si compro menjar millor, despesa més. Si com a poc, la meva salut no serà bona i no podré treballar bé. Però si com més, no em quedarà diners.”
“Abans guanyava més, però ara han més grups treballant en diferents edificis de la fàbrica, i hi ha menys feina. Així que guanyo menys. El mes passat vaig guanyar només 130$”
“El pitjor del meu treball és que la gent no ens valora. Poden respectar a un treballador o treballadora del tèxtil, però no a nosaltres. Tal vegada això és perquè treballem en un ambient perillós que planteja grans riscos per a la nostra salut. Si surto i em sento en un lloc de te, la gent no s’asseurà al meu costat.
Puc entendre que la meva olor corporal no desapareix després de diverses dutxes, però aquest és el meu treball. No soc un lladre.”
Sim Nak – Camboya Sim Nak, de 33 anys, es pentina abans de treballar a la modesta habitació que comparteix amb tres companyes de feina a Phnom Penh, Cambodja. Porta treballant 4 anys a ShenZhou. La majoria dels dies de 7h a 16h, i després altres dues hores...