El mes d’abril de 1886 irrompen i s’estenen en diversos punts de tot el territori nord-americà vagues i manifestacions obreres. La reivindicació comuna a totes aquestes mobilitzacions és clara i concreta: la reducció de la jornada diària laboral a 8 hores, en una època en la qual podia estendre’s fins a 12 o 16.
Malgrat l’embranzida i la combativitat del moviment, no es pot dir que aquest tingués un contingut explícitament revolucionari: no aspirava a enderrocar cap govern, ni a expropiar a les elits o els mitjans de producció, ni a transformar significativament les bases de la societat del moment. L’objectiu era molt concret: implantar una mesura que malgrat no aplicar-se, ja estava reconeguda legalment. La brutal resposta de l’Estat i la Patronal davant d’aquesta mínima demanda és de sobres coneguda, i el sagnant desenllaç del conflicte va quedar gravat en el Primer de Maig com a dia de record i homenatge als seus protagonistes: cinc condemnats a morir penjats, dos a cadena perpètua i un a molts anys de treballs forçats. Aquests vuit treballadors anarquistes van pagar cara la feresa i la gosadia dels milers d’obrers i obreres que es van atrevir a defensar les seves vides enfront del lucre dels qui els estaven oprimint, aconseguint finalment el compliment de les seves exigències.
100 anys després, les relacions de desigualtat, explotació i alienació que caracteritzen el sistema contra el qual es van rebel·lar aquells treballadors nord-americans encara es mantenen i fins i tot en alguns aspectes s’han agreujat. La resposta dels estats a les lluites que pretenen enfrontar-se a aquestes relacions i la misèria que generen, tampoc és molt diferent: antidisturbis als carrers reprimint les protestes, enduriment del codi penal per perseguir qualsevol tipus de mobilització, noves lleis antiterroristes, vaguistes a la presó….
En el terreny laboral, l’estratègia privatitzadora del capitalisme i del patriarcat està passant com una piconadora sobre les principals conquestes de la lluita obrera. La precarització brutal de les nostres condicions de treball i vida, la mercantilització accelerada de tots els àmbits del nostre dia a dia a través de polítiques imperialistes i tractats bilaterals de lliure comerç; aboquen a la classe treballadora a l’atur, a la precarietat i a la misèria.
Però la lliçó apresa amb el primer 1 de Maig és clara: no més juntes i organitzades podem garantir la defensa dels nostres interessos. Si fem una ullada a les lluites obreres de la confecció podem trobar un bon exemple d’aquesta organització i que en molts casos, volen anar més enllà de les demandes laborals: a Cambodja per l’augment del salari, al sud-est de la Xina per les millores en el conveni col.lectiu o a Bangladesh l’esforç de les treballadores per organitzar sindicats a les fàbriques. En unes condicions d’explotació i precarietat màximes, les treballadores troben en el suport mutu i l’acció directa -és a dir, l’actuació concertada i sense intermediaris- les eines més efectives per defensar els seus interessos i fer front a la Patronal i a una classe política i burgesa.
Al Nord i al Sud, deslliurar-nos de l’explotació capitalista i patriarcal és la nostra responsabilitat i està a les nostres mans. Està en la nostra capacitat d’organitzar-nos i donar-nos mútuament. Només exercint pressió al carrer, a les fàbriques, als centres de treball i d’estudi, podem aixecar una força col·lectiva que imposi les nostres necessitats humanes sobre la voracitat sense límits de la seva riquesa.
Font:
La millor defensa és un bon atac
