Des de que fa uns anys el cost de la mà d’obra a la Xina començara a augmentar, molts fabricants van pensar que el més intel·ligent era traslladar-se als petits països del sud-est asiàtic, com Cambodja, on els salaris són molt més baixos i el govern pro-inversors afavoreix les compres estrangeres.
No obstant això, moltes treballadores i sindicalistes de Cambodja tenen altra idea al cap del que suposa generar treball a les fàbriques. Actualment porten a terme una lluita per aconseguir un salari mínim acord amb l’increment de vida del país, o al menys per sobreviure, de 61 dòlars al mes a 120-150 dòlars al mes.
Arrel de l’augment dels nivells salarials en els països veïns les treballadores cambodjanes han començat a reclamar millores en les seues condicions laborals. El salari mínim nacional a Tailàndia i Vietnam acaba de ser augmentat en més d’un terç (al voltant de 250 i 110 dòlars al mes respectivament). Una de les raons donades pel Ministeri Vietnamita de Treball i Benestar Socials per l’augment del salari mínim és que la xifra anterior només cobria al voltant del 60 per cent del cost de la vida. I aquesta és precisament la raó per la qual treballadores i sindicats cambodjans reclamen un augment salarial significatiu. Moltes treballadores cambodjanes ni tan sols poden permetre’s el luxe de comprar menjar decent per assolir la nutrició necessària que requereix treballar un dia sencer a la línia de producció, com ho demostren els nombrosos casos de desmai al lloc de treball.
L’organització per part de les treballadores a Cambodja és força complicada, ja que el moviment sindical es troba dividit entre els sindicats simpatitzant dels empresaris i els sindicats independents, que realment representen els treballadors. Les sindicalistes cambodjanes pateixen diàriament intimidació i amenaces. No obstant això, l’activisme de les treballadores està clarament en augment i les vagues i protestes es mantindran amb regularitat fins que els salaris i les condicions laborals milloren.
Cambodja no és l’únic país a Àsia, on les treballadores estan exigint un millor tracte. A Bangla Desh, on l’incendi d’una fàbrica va matar a 112 treballadores el passat 24 de novembre, treballadores i sindicalistes han dit prou. Bangladesh National Garment Workers Federation (NGWF) va anunciar el 9 de gener un programa d’acció massives fins que el propietari de Tazeen Fashion fóra arrestat per la seva participació en l’incendi de la fàbrica. Portantveus de les treballadores en un míting a Dhaka també va demanar una indemnització per a les víctimes de l’incendi i les seves famílies i millores immediates en la seguretat de les fàbriques al país.
Els fabricants marxen i ningú guanya
Els fabricants estan començant a comprendre que allà on vagin en la recerca de mà d’obra barata i dòcil, les treballadores no romandran sumisses per molt temps. A la Xina, els caps de fàbrica i les marques internacionals, van gaudir d’una era daurada de més de dues dècades durant la qual centenars de milions de treballadores rurals es van desplaçar des dels seus pobles a les províncies costaneres del sud, a la recerca de llocs de treball a les fàbriques i la construcció. El flux costant de nous immigrants va mantenir baixos els salaris i les treballadores amb pocs recursos van ser enganyades amb sous miserables o denegant-les drets laborals. Però fa cinc anys, la migració va començar a disminuir i la demanda de treballadores va superar l’oferta. Les empleades s’adonaren del seu poder i començaren a exigir, no sols els drets (i retribucions) que els pertoca, si no un salari digne per a una feina digna.
Molts fabricants van respondre a aquest canvi radical mitjançant el tancament de les seves fàbriques a la Xina i traslladant la producció a llocs més barats. Ara s’adonen, que si bé els costos de mà d’obra son més barats, les treballadores no ofereixen el mateix esforç i professionalitat que a les del sud de la Xina. Altres fabricants però, es van quedar a la Xina disposats a seure amb les seues empleades a la negociació col· lectiva per discutir la manera de millorar les coses per ambdues parts. Aquests han aconseguit empleades més estables i productives, i veuen el benefici d’invertir al lloc de treball en comptes de considerar-les simplement unitats de producció per fer diners.
Potser és hora que fabricants, compradors i consumidors, acceptem que no importa en quina part del món estiguen les empleades de la fàbrica, totes les treballadores es mereixen un salari digne i una feina decent.
Més informació: China Labour Bulletin
