Ahir a la nit vam poder veure en primetime el programa de Salvados Fashion Victims dedicat a la indústria tèxtil, que va mostrar com i qui fabrica la roba que es ven a les grans cadenes comercial occidentals. El programa va donar veu a les parts que composen la cadena de subministrament de les marques: des de les treballadores a les fàbriques proveïdores. A continuació volem compartir algunes reflexions sobre el que vam veure ahir:
1. Aquest model de negoci demostra clarament els seus límits a l’hora de garantir el respecte dels drets fonamentals de les persones. Les firmes de moda exigeixen als fabricants una competitivitat basada en la reducció dels costos al màxim, i una capacitat de servir les comandes de forma ràpida i flexible. Aquesta cadena de pressió sobre fàbriques i subcontractes recau en última instància sobre les treballadores. Cal destacar la intervenció de les treballadores gallegues, les primeres explotades d’aquest sistema industrial i que van alçar l’imperi Inditex. La seva experiència demostra que el problema no està sols en les polítiques laborals dels països proveïdors sinó en el model de negoci de la roba ràpida. Al llarg de la seva intervenció expliquen amb claredat de classe treballadora que és l’explotació, la deslocalització i la seva relació amb els beneficis de marques com Inditex. Si voleu conèixer més sobre la realitat de les obreres de la confecció gallegues us recomanem el documental Fios Fora de Amarante Setem.
2. Tot i que les deslocalitzacions massives de la indústria de la confecció es van associar amb oportunitats de desenvolupament, la realitat és que els milions de llocs de treball creats en països com ara la Xina, Bangladesh o el Vietnam, han canviat les formes de viure la pobresa però no l’han reduït . Tot i que tots els països productors tenen establerts salaris mínims legals, aquests es queden molt lluny dels ingressos necessaris per viure dignament. En les intervencions referents a salaris però, Cesar Laborda, gerent de la fàbrica IBERASIA, va expressar al llarg de l’entrevista alguns dels típics arguments que fan servir els empresaris per justificar les baixes condicions laborals. Tot i que, segons va dir, sembla que els salaris de la seva fàbrica estan molt per damunt de la mitja, 250 dòlars al mes en comparació als 140 de salari mínim, li recomanaríem la lectura del nostre article 10 excuses típiques per no pagar un salari digne.
3. Tot i que alguns testimonis no van voler citar marques concretes, celebrem que l’equip de Salvados esmentés els noms de moltes d’elles, un fet que sovint és tabú als mitjans de comunicació. Encara que no és sorprenent, recordem que Inditex, Mango, H&M, Adidas, Cortefiel, El Corte Inglés i Mark&Spencer van declinar participar en el programa. Suposem que no els hi venia molt de gust que els confrontessin en televisió sobre les condicions de les seves treballadores. Com explica el periodista Ricardo Pérez-Solero, aquesta opacitat és endèmica: hi ha poques dades de per a qui produeixen les fàbriques, els empresaris no volen parlar per interessos comercials i així es disfressa d’avantatge competitius el que en realitat és explotació. Tot i així, les ex-treballadores María Graña i Pilar Rodríguez juntament amb Ricardo Pérez-Solero, són les úniques entrevistades que accedeixen a donar noms i assenyalen directament a Amancio Ortega i Inditex, Mango, El Corte Inglés, H&M o Levi’s.
Per últim, volem recordar i celebrar que si ahir es va emetre en televisió un programa sobre drets laborals al sector tèxtil, és per la feina que portem fent des dels anys 90 campanyes i organitzacions internacionals com la Campanya Roba Neta, a les quals en últims anys se’ls hi han sumant noves veus que estan reclamant una roba produïda de manera justa i sostenible.
