Jerusani (21 anys) de Tirupur (Índia).
Els meus pares Dass i Maria treballen com a agricultors en les finques dels terratinents del meu poble. Tinc un germà gran i tres germanes. Vaig estudiar fins a mitat de la primària però no vaig poder continuar estudiant a causa dels problemes econòmics de la meva família.
Després de deixar els estudis, treballava a casa fent les tasques domèstiques. El meu pare es va informar a la borsa de treball d’un poble proper per les oportunitats laborals en les fàbriques tèxtils del districte de Coimbatore. Em van dir que si treballava tres anys podria guanyar 35000 rupies (uns 485 euros) – després de passar el contracte de proba on cobraria un salari mensual de 2000 rupies (uns 28 euros) -. També em digueren que l’allotjament i el menjar eren gratuïts, de manera que els ingressos els podria enviar a la família. El meu pare estava convençut sobre l’oferta i va sol·licitar que entrés a la fàbrica. Jo no sabia res de la naturalesa del treball així que era reticent a treballar en una fàbrica de filat que estava tan lluny de ma casa. No obstant això, la situació familiar m’obligava a treballar així que vaig començar a treballar a la fàbrica l’any 2006.
Hi havia 500 noies que treballen a la fàbrica i vivien amb mi a l’alberg. Em van fer una formació d’una setmana per aprendre a fer funcionar les màquines, però fins i tot abans que haguera adquirit completament els coneixements necessaris per fer la meua feina ja em demanaren que començara a treballar. No tenia altra opció, així que vaig aprendre els coneixements tècnics de les màquines durant el treball. Vaig arribar a treballar durant vuit hores en un dia, seguit de quatre hores extres. Fer hores extraordinàries a la fàbrica és obligatori així que vaig acabar treballant 12 hores diàries. La direcció no més em va donar 500 rupies (uns 7 euros) com a salari mensual i em van dir que les 1000 rupies restants, eren per cobrir les despeses del menjar i l’allotjament.
Dormia en una petita habitació amb vuit noies de la meva edat. Només hi havia dos banys per les 500 treballadores. Ens havíem d’aixecar a les quatre del matí i mai no hi havia temps suficient per rentar-nos i preparar el nostre esmorzar. La majoria de les vegades, em botava el dinar per falta de temps, encara que estiguera famolenca. La direcció no ens permetia fer cap descans durant les hores de treball, obligant-nos a treballar com a màquines. Vaig aconseguir aguantar durant dos anys seguits però jo ja no volia treballar més allí. Torní a casa per festes a l’any 2008 i li vaig dir al meu pare que no anava a tornar a la fàbrica. Però el director de la fàbrica va cridar al meu pare i li va dir que per a rebre els diners promesos havia de tornar. Així que em portaren de tornada després de les vacances. Vaig treballar durant un any més i vaig demanar els diners. El director em va dir que havia pres més vacances de les permeses, i vaig haver de treballar un altre any per obtenir els diners. A causa de la pressió dels meus pares, he treballat durant quatre anys a la fàbrica per obtenir 25000 rupies (uns 347 euros) – front a les 35000 rupies que em varen prometre.
Més informació sobre la Asia Floor Wage Campaign, que lluita per establir uns salaris mínims dignes a diversos països asiàtics.
