Una nova investigació de la Clean Clothes Campaign de Turquia mostra la necessitat urgent d’un salari digne per a les treballadores de la confecció, ja que el salari mínim legal només cobreix una quarta part de les necessitats essencials. Espanya és una de les destinacions principals d’aquestes peces confeccionades per a marques com Inditex – Zara, H&M, Adidas o Nike.
1,5 milions de treballadores i treballadors de Turquia confeccionen peces per a moltes marques de moda mundials, entre elles Adidas, Banana Republic, Benetton, Boohoo, C&A, Esprit, GAP, Gstar, Hugo Boss, H&M, Inditex – Zara, Levi’s , Marks & Spencer, Next, Nike, Puma, Primark, Urban Outfitters i VF. Les cinc principals destinacions de les exportacions de roba fabricades a Turquia són Alemanya, Espanya, el Regne Unit, els Països Baixos i França. Una nova investigació mostra que les treballadores que produeixen per aquestes grans marques guanyen un salari de misèria. Aquesta situació posa de manifest la insuficiència del salari mínim legal. La Campanya Roba Neta Turquia va investigar les condicions laborals i salarials de les treballadores de la confecció a Istanbul i Izmir, els dos principals centres d’acoblament de roba a Turquia.
Aquesta situació es manté des que Turquia es va convertir en un dels principals exportadors de moda a la dècada de 1980, i ha empitjorat els últims anys degut a la pandèmia i a la hiperinflació del 86% del 2021. Tot i els augments del salari mínim legal, només sobreviuen fent constants malabarismes amb els deutes, mantenint diverses ocupacions o renunciant a l’educació per la feina. “Com que tinc deutes, el meu fill va deixar els estudis i va començar a treballar”, va informar un treballador. L’augment del salari mínim legal no ha compensat la caiguda del poder adquisitiu. El salari mínim només cobreix una quarta part del necessari per a les despeses bàsiques. L’informe constata que un de cada tres treballadores de la confecció amb prou feines guanya el salari mínim legal, fins i tot amb hores extres. El salari mínim actual a Turquia és de 4.253 TRY o 241 euros nets, però un salari vital bàsic seria d’almenys 13.000 TRY o 880 euros (per al gener del 2022), afirma la CCC de Turquia. Els càlculs de la Confederació de Sindicats Turcs (TÜRK-İŞ) han donat resultats similars.
Bego Demir, coordinadora de la CCC a Turquia, afirma que “a causa de la hiperinflació, les persones treballadores de la confecció a Turquia s’enfronten al problema irresoluble de mantenir les seves famílies. L’Estat dóna incentius als empresaris, però no controla l’aplicació de la legislació laboral al sector. Aquesta investigació demostra que el govern turc ha de complir les seves obligacions de control per assegurar-se que la llei es compleix. A més, totes les marques que tenen la seva cadena de subministrament a Turquia, s’han d’assegurar que totes les persones que confeccionen els seus productes, tenen garantits els seus drets”.
Les indústries de la confecció, el tèxtil i el cuir es troben entre els principals sectors econòmics de Turquia en termes de PIB, exportacions i ocupació, però el control estatal de les condicions de treball és escàs. En particular, els propietaris de les fàbriques obstaculitzen els drets sindicals i la protecció legal de la mà d’obra, especialment pel que fa al dret a la llibertat d’associació, que és escassa o inexistent. Per tant, més de la meitat de les persones treballadores de la indústria turca de la confecció no tenen contracte de treball ni es beneficien de la seguretat social, i l’explotació està molt estesa, especialment entre les persones immigrants i les refugiades. Solen fer excessives hores extres, i el seu salari no cobreix les despeses bàsiques. “El meu salari mitjà mensual arriba a les 5.000 TL amb les hores extraordinàries. Quan necessito diners, treballo fins al matí al taller o trobo una feina com a jornaler en altres tallers. A la nostra família treballem tres persones, però seguim tenint préstecs“, diu una treballadora de la confecció.
Una llei eficaç sobre la cadena de subministrament de la UE milloraria la protecció dels drets de les persones treballadores també a Turquia. D’aquesta manera, deixarien d’estar a la mercè de les marques.
