Albert Sales i Campos // Col·lectiu RETS
Un any després encara hi ha qui parla d’accident. Sabent que les treballadores havien advertit de noves esquerdes a l’edifici el dia abans de la catàstrofe del Rana Plaza i a la llum de l’històric d’incendis i ensorraments a les fàbriques de roba de Bangla Desh, la paraula accident només es pot considerar un patètic eufemisme. A les 1.138 persones mortes i les més de 2.000 ferides a l’edifici sinistrat el 24 d’abril de 2013, cal sumar les més de 1.000 que ja havien mort en els 10 anys anteriors en un constant degoteig de desastres en els que les defuncions es comptaven “només” per desenes. Els obrers i les organitzacions de defensa dels drets laboral ja havien denunciat en infinitat d’ocasions la situació d’inseguretat en la que transcorren les extenuants jornades laborals de les treballadores que confeccionen roba per a l’exportació.
Durant quatre dies, la catàstrofe del Rana Plaza va servir per obrir una finestra mediàtica a les deplorables condicions en que es produeix la roba de les grans firmes de moda. Alguns mitjans internacionals van gosar esmentar els noms de les marques que s’abastien a les 5 fàbriques de l’edifici. El primer dia de seguiment periodístic, en alguns diaris autòctons, fins i tot es va trencar el silenci que habitualment envolta a El Corte Inglés (principal empresa anunciadora a la premsa escrita del nostre país). Es va fer tristament evident que les morts de treballadores asiàtiques s’han de produir a centenars o milers per despertar l’interès dels mitjans de masses durant un curt període de temps.
Els milers de persones afectades i la presència de les organitzacions de defensa dels drets laborals als mitjans europeus i estadounidencs van desencadenar la reacció de les firmes de moda internacionals. Una reacció que ha evolucionat en paral·lel a l’interès dels mass media pel tema. Grans declaracions d’intencions la primera setmana i un vergonyós estancament dels compromisos després. Als pocs dies del desastre, el ministeri de treball de Bangla Desh, la patronal del país, els sindicats globals, la Campanya Roba Neta internacional i algunes de les firmes que s’abastien a les fàbriques del Rana Plaza, van signar el Rana Plaza Arrangement (http://www.ranaplaza-arrangement.org). Aquest acord constituïa el punt de partida per al Fons de Compensació i va establir la metodologia d’identificació de necessitats i de persones i organitzacions implicades en l’assitència a les víctimes.
Un any després, els sindicats globals IndustriALL i UNI, i la Campanya Roba Neta internacional denuncien la falta d’implicació de les marques internacionals en el fons de compensació per a les víctimes (Donor Trust Fund; l’únic mecanisme de compensació reconegut per la OIT). El Fons necessitaria 40 milions de $ per pagar a les famílies de les 1.138 víctimes mortals i a les més de 2.000 persones supervivents les seves idemintzacions i l’atenció mèdica requerida com a conseqüència del desastre. La majoría de les famílies afectades, juntament amb els seus éssers estimats, van perdre la seva única font d’ingressos. Per contra, les 29 empreses internacionals per les que treballaven els tallers sinistrat van acumular l’any passat més de 22 milers de milions de dòlars. Amb un 0,2% dels seus beneficis nets podrien completar el fons de compensació. No obstant, les aportacions realitzades (entre 500.000 i 1 milió de $ per empresa) no han permès arribar ni a la meitat del que es requereix. Primark és l’única firma que ha superat el milió de dòlars. Ha donat 1 milió de $ al fons i ha realitzat pagaments directament a treballadors i treballadores de l’empresa New Wave Bottoms. I, a hores d’ara, només 4 empreses han arribat a l’aniversari de la catástrofe ignorant totalment el procés: Benetton, Matalan, Adler Modemarkte, Auchan.
La catàstrofe va ser prou important per posar a l’agenda mediàtica i política la necessitat de millorar les condicions de les instal·lacions industrials de Bangla Desh. En conseqüència, les pressions internacionals van provocar la firma d’un acord per millorar la seguretat de las instal·lacions industrials a Bangla Desh, el Accord on Fire and Building Safety in Bangladesh (www.bangladeshaccord.org). Malgrat que les empreses occidentals van fer pública la seva adhesió a l’acord ben aviat, la situació als centres de producció no ha canviat en absolut durant el darrer any.
Els mecanismes de Responsabilitat Social de les empreses no van servir per evitar el desastre, no han servit per a que es paguessin indemnitzacions, i no serveixen per corregir la situació de les persones treballadores. La seva funció ha estat reduir l’impacte del cas Rana Plaza sobre la reputació corporativa i capejar el temporal fins que els mass media s’han oblidat dels milers de famílies afectades.
Ni les firmes internacionals, ni el govern bengalí, ni la patronal, milloraran les condicions de vida de les treballadores i els treballadors. Només la seva lluita, constantment silenciada pels mitjans, pot canviar la situació. Una lluita que ha estat constant des de principis de la dècada passada i que es va intensificar a partir del 24 d’abril de 2013. Una lluita que ha provocat morts com Aminul Islam, activista assassinat l’abril de 2012, o com els manifestants abatuts a trets per la polícia durant les movilitzacions de l’estiu de 2013. A Bangla Desh ja no és just parlar d’accidents. S’ha de parlar obertament d’homicidis per imprudència, d’assassinats per cobdícia i de foment de l’explotació i de l’esclavatge.
