Entrevista a Lamyae Azouz, activista i Secretària General d’Attawasoul

25/març/2024 | Notícies

[Entrevista realitzada per La Coordinadora pel Comerç Just i les Finances Ètiques, entitat de segon grau formada per Alternativa3, FETS, Oxfam Intermón, SETEM Catalunya i la XES].

Recupera aquí l’enllaç de l’entrevista.

Des de finals dels anys vuitanta, Marroc s’ha convertit en un centre de confecció important per a Espanya i gran part d’Europa, fabricant roba especialment per a grans marques internacionals. A la principal zona industrial de Tànger hi ha més de 180.000 treballadores repartides en més de 300 fàbriques i tallers. Segons l’informe Perfils i Condicions Laborals al Sector Tèxtil de Tànger (2020) de la Campanya Roba Neta de SETEM Catalunya, més del 60% de treballadores del sector tèxtil a Tànger reben menys del salari mínim establert pel Codi Laboral.

En el context de precarització d’una indústria fortament feminitzada —el 80% de les treballadores són dones i els homes ocupen els càrrecs de poder— la tasca de l’Associació Attawasoul és imprescindible per lluitar contra totes les formes de discriminació que les treballadores pateixen en els tallers. Lamyae Azouz, activista i Secretària General d’Attawasoul, exerceix el seu lideratge en un context de flagrant repressió. Des que era petita, acompanyava la seva germana al sindicat per reivindicar els seus drets i quan va créixer, ho va fer amb ella el sentiment de lluita per la defensa de les treballadores. Azouz està actualment fent una gira d’incidència per l’Estat espanyol de la mà la Campanya Roba Neta de SETEM Catalunya per generar consciència sobre els desafiaments i realitats de la indústria tèxtil al Marroc.

Quina és la tasca que porteu a terme des d’Attawassoul?

Vam començar com a associació l’any 2000, inicialment centrant-nos en classes d’alfabetització amb els obreres. Posteriorment, dins de les mateixes classes vam començar a introduir a poc a poc temes sobre drets laborals i sindicals fins a instaurar una sessió cada dues setmanes per informar-les sobre les violacions dels drets laborals i la tasca del sindicat.

En l’actualitat hem estat representant a les famílies de les 28 treballadores mortes per la inundació en una fàbrica tèxtil el 2021, que han viscut un horror. No ha estat fàcil per elles ni per nosaltres com a organització, però finalment hem aconseguit que es reconeguin els drets de les famílies, que han estat indemnitzades dignament. Hem de tenir en compte que no només van perdre els seus fills i filles, sinó que eren aquestes les que en molts casos ajudaven econòmicament a les famílies. Aquesta tragèdia les ha deixat en una situació de gran pobresa.

Vam lluitar molt, amb moltes cartes al Govern, vam fer moltes entrevistes amb periodistes del Marroc perquè la gent sabés què va passar. Ara, cada família té casa, té un sou que va pagar el govern local i el cas ja està tancat al Marroc. Ha estat molt difícil per a aquestes famílies. Des de l’Associació vam començar només quatre persones establint relacions amb advocats, metges i sindicats i molta gent ens va donar suport establint un contacte humà i personal amb aquestes famílies.

L’èxit que heu aconseguit pel que fa a la compensació amb les famílies pot implicar canvis estructurals?

De moment no hi ha canvis de lleis, però sí que hem sentit que ara els caps tenen més por. Abans hi havia més treballadores al carrer i ara saben que hi ha una organització que controla les zones industrials a la qual les obreres poden anar a queixar-se si ho necessiten.

Patiu moltes represàlies per la vostra tasca com a activistes i sindicalistes?

Hi estem acostumades. El nostre telèfon, les nostres cases i la nostra associació, sempre estan controlats per dues o tres persones. Sempre que tenim prevista una reunió amb les famílies, ells impedeixen que ens hi trobem. Això és una cosa que dificulta viure tranquil, sempre hi ha un control.

A més, estic casada amb un militant, així que estem acostumats a ser controlats per tot. Quan viatjo sola, em miren el passaport i em pregunten: “on és ell?”. A vegades, a alguns llocs no hi puc anar i per telèfon, moltes coses no es poden explicar.

Quines condicions laborals denuncieu des d’Attawasoul, pel que fa a la indústria tèxtil?

Les coses no canvien. El sou, tot i que ha pujat, és del tot insuficient. Les treballadores continuen fent hores extra. Hi ha fàbriques als centres industrials, però també n’hi ha als edificis i a les cases i aquestes no tenen les condicions de seguretat adequades, hi fa calor i no tenen ventilació.

Abans teníem més contacte amb les obreres perquè quant baixàvem a les zones industrials ens les trobàvem dinant a les portes de les fàbriques. En canvi, des que els caps saben que Attawasoul fa estudis, formacions i assessorament tenen por que puguin parlar i no les deixen sortir a fora. Ara, la nostra relació consisteix a esperar que vinguin a l’associació. Per sort, mantenim la relació amb antigues obreres i són elles les que ens vinculen amb altres treballadores.

Després de més de vint anys de treball per part de la vostra organització, en quins aspectes creus que cal seguir incidint?

Hem de continuar treballant amb la gent. Amb algunes d’elles, fa molts anys que treballem plegades, però cal un canvi de mentalitat. En general, el nivell d’estudis és baix i la majoria busca una sortida fàcil. No tenen la força per treballar amb nosaltres ni una cultura de lluita. Pensen: “si vols lluitar, lluita tu i deixem a mi tranquil”. I això és el que impedeix el canvi.

Cal tenir en compte que moltes vegades necessiten treballar per menjar, elles i els seus fills. Quan fem una formació durant el cap de setmana, tot i que treballen de 7 a 19 h tota la setmana, els agraïm molt per la seva confiança en trobar un moment per assistir. I és que el problema no és de les mateixes obreres, sinó de les condicions del país, que no les deixen expressar-se.

Quines són les causes de la feminització de la indústria tèxtil?

La majoria de les fàbriques prefereixen les dones als homes. La dona ajuda al seu pare, als seus fills, al seu germà, i l’home no acostuma a voler treballar amb un sou mínim. Elles accepten condicions pitjors per la seva situació de necessitat. És, per exemple, el cas de la Nàdia, una dona sindicada i molt lluitadora, però que necessita treballar i ho ha de fer en un garatge en molt males condicions. És un problema de pobresa i necessitat.

A moltes fàbriques petites als barris i als garatges, moltes vegades també pregunten si estàs casada per a no pagar la seguretat social i per si hi ha la possibilitat que et quedis embarassada i t’hagin de pagar la baixa. Si estàs soltera i ets més jove, et contracten. Però si estàs casada, consideren que lluitaràs per cobrar més per a la teva família i et deixen fora.

En aquest sentit, com ho afronteu des d’Attawassoul?

Des de l’Associació treballem amb ells nens i nenes de les treballadores. Els hi oferim suport, ja que la majoria tenen un nivell educatiu molt baix perquè les famílies no tenen temps d’estar amb ells i ajudar-los amb els estudis. El fet que els obrers hagin d’estar tantes hores treballant fan que a aquests fills i filles els hi falti molt d’afecte i, per tant, des d’Attawassoul preparem tallers i sortides perquè sentin que poden continuar sent nens i que tenen a gent que els hi dona suport.

Existeix una manca molt gran de consciència respecte a aquestes situacions per part dels països consumidors d’aquestes peces de roba.

Per això és necessari que continuem parlant i explicant. Quan fem formacions amb les treballadores els hi fem saber quina és la diferència entre els seus sous i el preu final del producte a altres països. Elles se sorprenen molt en descobrir que els productes en els quals han treballat cinc persones per un sou miserable, arriben a les botigues i als seus consumidors no els hi duren ni dues setmanes.

Comentes que les dones pateixen una situació de vulneració dels seus drets. Per altra banda, tu ets una activista que té una veu molt potent, que lluita pels drets dels treballadors. Com es viu això?

Jo també visc a una família que té una obrera a casa, per tant, veig com pateixen les treballadores. De fet, a totes les cases, si hi ha cinc persones, hi ha una obrera com a mínim. Vaig començar a implicar-me a través de la meva germana, que també és treballadora a la fàbrica. Quan era jove, sempre estava al seu costat quan anava al sindicat i quan vaig créixer, també ho va fer amb mi aquest sentiment de lluita amb les treballadores.

Com d’important és aquesta gira d’incidència amb la Campanya Roba Neta de SETEM Catalunya?

Estem aquí gràcies a l’acompanyament de SETEM, que treballa amb nosaltres des que vam començar. Nosaltres tenim dues mans: una al Marroc treballant a terreny amb les treballadores i una a Espanya, amb SETEM, que és la nostra veu i la de les obreres. Hem de buscar la manera que la gent sàpiga quines són les condicions de les treballadores i com es fa la roba, no simplement com està a l’aparador.

Sempre que fem una xerrada o una activitat es genera sorpresa. “Encara passen aquestes coses al Marroc?”. Existeix un mur d’informació sobre les condicions de treball a la indústria tèxtil. Encara són una gran incògnita. O potser hi ha gent que li interessa saber la veritat.

Pin It on Pinterest

Share This