L’edifici Rana Plaza es va esfondrar el 24 d’abril del 2013. Les persones que treballaven a les cinc fàbriques de confecció de l’edifici sabien que l’edifici era insegur, ja que havien estat evacuats el dia anterior. Però davant l’amenaça de perdre un mes de salari quan ja vivien amb el mínim de subsistència i no tenien un sindicat que les representés, es van veure obligades a entrar-hi. Aquesta tragèdia era totalment evitable. Més informació.
10 anys després de pitjor tragèdia de la indústria tèxtil fem un balanç dels èxits aconseguits en matèria de seguretat i salut i les assignatures pendents:
Seguretat a les fàbriques
La seguretat a Bangladesh ha millorat enormement des del 2013 gràcies a l’Acord Internacional sobre Salut i Seguretat a la Indústria Tèxtil i de la Confecció i els seus predecessors. L’èxit de l’Acord es deu al seu caràcter jurídicament vinculant i aplicable, al poder que confereix als sindicats, al mecanisme independent de formació i al canal de denúncies posat a disposició de les persones treballadores. L’Acord ha evitat accidents massius, que passaven sovint abans del 2013, a les més de 1500 fàbriques que cobreix. L’acord actual acaba el 2023 i cal que se’n firmi un de nou amb les mateixes garanties.
190 marques han signat l’Acord, però algunes marques clau com Levi’s i IKEA no ho han fet i s’han aprofitat dels esforços d’altres marques. Més informació sobre les marques que s’han negat a signar-lo.
Salaris
Després de l’esfondrament del Rana Plaza es va acordar una revisió quinquennal del salari mínim. Això vol dir que aquest any toca una revisió salarial. Els sindicats de Bangladesh demanen quantitats entre 22.000 i 25.000 BDT de salari mínim. Els càlculs de l’Asian Floor Wage Alliance estimen que els treballadors i les treballadores de Bangladesh necessitarien fins i tot el doble d’aquesta quantitat per portar una vida decent amb les famílies. El salari actual dels treballadors és de 8.000 BDT (uns 75 USD), que és només la meitat del que demanaven el 2018. Encara que els propietaris de les fàbriques diguin que no es poden permetre un augment com el que demanen els treballadors, tots ells tenen com a clients marques de roba amb possibilitats econòmiques, que tenen en els seus codis de conducta declaracions políticament correctes sobre els salaris. Per tant, les marques haurien de donar suport públicament a l’augment i comprometre’s a cobrir-lo mitjançant el pagament de preus més alts pels seus productes.
Llibertat d’associació
Tot i els canvis en la legislació laboral i d’un repunt inicial en el nombre de sindicats registrats els primers anys després del col·lapse del Rana Plaza, la llibertat d’associació va tornar a estar sotmesa poc després a fortes pressions a Bangladesh, que van culminar a dues onades de repressió contra les protestes salarials el 2016-2017 i 2018-2019. El Govern, els propietaris de fàbriques i les marques han de crear un entorn propici a la llei i a la pràctica perquè els sindicats exerceixin el seu dret a organitzar-se i a la negociació col·lectiva, i eliminar les barreres per formar sindicats. Els responsables polítics internacionals han de supeditar les preferències comercials respecte a la llibertat d’associació i exigir a les marques que rendeixin comptes a través de la legislació sobre el dret de sindicació dels treballadors de la cadena de subministrament. Més informació.
Indemnització en cas d’accident laboral
Les persones supervivents i les famílies afectades per la tragèdia de Rana Plaza han estat indemnitzades íntegrament per la pèrdua d’ingressos i les despeses mèdiques segons les normes de l’OIT. Les marques no van aportar els diners fins després de dos anys de campanya intensa, i no totes les marques que s’abastien a les fàbriques de Rana Plaza van pagar. Les quantitats que van rebre van ser relativament baixes perquè la compensació per pèrdua d’ingressos es va basar en els salaris de pobresa actuals: aquesta és una de les raons per les quals és crucial reclamar salaris dignes. Tampoc no se’ls ha indemnitzat pel dolor i el patiment. La legislació a Bangladesh i a tot el món ha de canviar perquè tots els supervivents i les famílies afectades puguin accedir a les indemnitzacions sense necessitat de llançar campanyes internacionals o de crear estructures ad hoc, i han de poder accedir a indemnitzacions pel dolor i el patiment sense haver d’acudir als tribunals.
