“Made in Europe” és sinònim de qualitat i condicions de treball justes, cert?. Diverses investigacions de la campanya Canvia de Sabates i la Campanya Roba Neta mostren per primer cop la realitat de la indústria europea del calçat: des de les adoberies a Itàlia a les fàbriques de calçat a Europa Central i Oriental. Milers de treballadores i treballadors confeccionen sabates amb marca europea, massa sovint amb salaris encara més baixos que a la Xina. Un de cada cinc parells de sabates que es ven a Europa també es produeix a Europa. Mentre les marques de sabates, al igual que amb els seus proveïdors més deslocalitzats, es preocupen molt poc per les condicions en què es realitzen les seves sabates.
Al 2014 es va produir a tot el món a prop de 24 mil milions de parells de sabates, la majoria d’ells a Àsia. Tot i així la cadena de subministrament del calçat de cuir, encara manté una forta presència a Europa, especialment a Itàlia, que produeix el 50% de les sabates fabricades a l’EU. Només al districte del cuir de Santa Croce hi ha unes 240 adoberies i més de 500 fàbriques que treballen per a elles com a subcontractistes. Es calcula que juntes donen feina a unes 12.700 persones.
El “Made in Europe” sovint no és gaire just
Itàlia no només és el centre de la producció europea del calçat, sinó que també adoba el 60% del cuir produït a la UE. L’informe El duro relato del sector del cuero: viaje al corazón de la indústria del cuero de la región de Santa Croce treu a la llum les condicions de precarietat i casos il·legals, que afecten especialment als immigrants. Alguns dels problemes que enfronten les treballadores son: contractes temporals de 4 hores o en negre, accidents laborals de forma repetida o problemes per a la salud derivats del contacte sense protecció amb substàncies tòxiques que pot acabar desenvolupant al·lèrgies o fins i tot tumors.
Però a més, un gran percentatge de les etapes més intensives de la producció del calçat, com pot ser la confecció, es duen a terme en els països d’Europa Central i Sud-Est. Per exemple, en el cas d’Itàlia la pell viatja de les adoberies italianes a les fàbriques albaneses, on es munta el calçat per a tornar a Itàlia, on serà etiquetat i preparat per a la seva distribució. Aquesta pràctica, dificulta enormement conèixer quines marques produeixen els seus productes a aquests països, ja que l’etiquetatge fa referència al país d’origen.
Al voltant de 200.000 persones estan emprades en la indústria del calçat en països com Albània, Bòsnia i Hercegovina, Polònia, Romania, Eslovàquia i Macedònia. La proximitat al mercat d’Europa occidental garanteix terminis de lliurament curts, els empleats estan altament qualificats, però el nivell de salari és molt baix. L’informe Labour on a Shoestring denúncia que el principal problema són els salaris massa baixos. Els salaris a Albània, Macedònia i Romania són encara més baixos que a la Xina. Aquestos deurien ser entre quatre i cinc vegades més gran, per tal que els treballadors de la fàbrica i les seves famílies puguen cobrir les seves necessitats dignament. “Un treballador de la indústria del calçat romanesa ha d’endeutar-se durant anys amb taxes exorbitants per a comprar un refrigerador o la fusta per a la calefacció a l’hivern. La cadena pressió és tan alta que no usen màscares o roba de protecció contra l’olor a cola i productes tòxics. De tots els països europeus què hem estat investigant, Albània és realment el Bangladesh d’Europa. ” explica Bettina Musiolek de la Campanya Roba Neta a Suècia, coautora de l’informe. A l’estiu a moltes fàbriques del sud-est europeu fa tanta calor que les treballadores es desmaien habitualment. Formar una família tampoc no sembla una opció econòmicament viable. “La meva dona i jo treballem en una fàbrica de sabates. Estem contents perquè hem trobat una feina, però amb uns salaris tant baixos no podem educar els nostres fills “, diu un treballador romanès en una entrevista.
Sembla clar doncs, que els problemes endèmics de la indústria de la roba i el calçat són un problema de les cadenes de subministrament globals i no s’aturen a Europa.
Les marques del calçat a examen
Un dels últims informes publicat per la campanya demostra que els minoristes del calçat tenen molt poca idea sobre les condicions en que es produeixen les seves sabates. El grau d’opacitat és encara major a la indústria de la roba. De les 23 empreses contractades, 11 van optar per no respondre al qüestionari, entre elles Camper. Les 12 que van respondre, van posar de relleu que els mecanismes per a la prevenció de violacions de Drets Humans en la seva cadena de subministrament no eren els més eficaços. Entre altres coses es va posar en evidència que gaire cap empresa prenia mesures per garantir un salari digne per a les treballadores i la seguretat i higiene a les fàbriques. Cap de les 29 empreses encapçala la llista en bones pràctiques i pot acreditar que incorpori processos de deguda diligència en matèria de drets humans al llarg de tota la cadena de subministrament. Marques com El Naturalista, Eurosko i Adidas es situen al menys al segon lloc i preveuen mecanismes de deguda diligència, encara insuficients. Les empreses de l’Estat analitzades són El Naturalista, Mango i Camper
Manca de transparència per al consumidor
La falta de transparència dificulta enormement que els fabricants i les marques es responsabilitzin de la situació, ja que s’escuden amb facilitat en la idea que els problemes no afecten la part de la cadena de subministrament que els correspon. Els consumidors tenen poques possibilitats d’optar a un calçat produïts de forma sostenible, a causa de que les marques no informen obertament sobre com s’ha produït el seu producte, ja que en la majoria de casos no es produeixen de forma sostenible. En qualsevol cas «Made in Europa» no garanteix res.
