El 2 d’abril, l’administració Trump va anunciar forts aranzels comercials que s’imposaran a països d’arreu del món. Els alts percentatges aplicats a les importacions estatunidenques provinents de països productors de peces de roba com Cabodja, Bangladesh, Sri Lanka, Indonèsia, Lesoto i el Vietnam signifiquen que la producció tèxtil es veurà greument afectada per aquestes mesures. La xarxa de la Campanya Roba Neta fa una crida a les empreses tèxtils dels EUA i de tot el món perquè no traslladin els costos d’aquestes noves polítiques als qui menys s’ho poden permetre: les treballadores. En lloc d’aquesta mesura, han d’assumir aquests costos ells mateixos, i no traslladar-los al llarg de la cadena de subministrament.
Totes les empreses del sector han d’evitar repetir els errors comesos durant la pandèmia de la COVID-19, quan moltes empreses tèxtils globals van respondre de forma impulsiva prioritzant la rendibilitat de l’empresa, la qual cosa va devastar econòmicament a milions de treballadores que ja cobraven salaris de pobresa. En molts dels països on s’han anunciat aquests aranzels, com ara Cambodja, Sri Lanka o Bangladesh, les treballadores ja perceben sous per sota del nivell de subsistència i no tenen estalvis en els quals es puguin recolzar. Si les empreses intenten tornar a traslladar els costos a les treballadores reduint els preus, abaixant els salaris, augmentant les hores extra no remunerades o traslladant la producció, posant així en perill els llocs de feina, el resultat serà que les treballadores retallaran àpats i augmentaran els seus deutes.
Els sectors tèxtils en aquests països estan dominats per grans empreses estatunidenques o globals amb grans beneficis, com ara Victoria’s Secret (6.200 milions USD en 2024), Levi’s (6.400 milions), PVH (Calvin Klein, 8.700 milions), GAP, (15.100 milions) o Nike (51.400 milions). A més, moltes fàbriques en els països afectats són propietat de poderosos grups industrials del sud-est asiàtic, com Mas Holdings, amb seu a Sri Lanka i un valor proper als 800 milions d’USD. Qualsevol cost addicional derivat de la política aranzelària dels EUA ha de ser assumit per aquestes empreses, i no ser traslladat més avall en la cadena de subministrament.
Ja s’estan observant els primers signes de la tendència a descarregar els costos en la cadena de subministrament i d’aprofitar la situació per retallar costos i drets laborals. S’ha informat que marques com Gap, Walmart o Levi’s ja han començat a exigir preus més baixos o a demanar als seus proveïdors que assumeixin el cost complet dels aranzels. Donat que els preus actuals ja no són suficients per garantir salaris dignes i unes condicions laborals adequades, queda clar qui pagarà finalment aquests descomptes forçats: les treballadores. A més, les federacions d’empleats en diversos països productors de peces de roba ja han començat a amenaçar amb represàlies i han caigut en la trampa de fomentar la competència regional. Sota l’amenaça del trasllat dels llocs de treball a països menys afectats pels aranzels, s’estan suggerint retalls salarials i augments de les hores laborals. És fonamental que les treballadores dels països productors de tèxtils actuïn unides per abordar aquest problema se manera conjunta.
Alguns països afectats, com Cambodja, Sri Lanka o Indonèsia, ja han començat a posar-se en contacte amb el govern de Trump per negociar millors condicions. A Sri Lanka ja s’ha creat un comitè, però només inclou representants empresarials i del govern. És imprescindible que els sindicats de treballadores del sector tèxtil, com a principals representants dels qui es veuran més afectades per aquestes mesures, estiguin presents en la taula de negociació, especialment quan els empresaris ja formen part de la discussió.
Després de l’experiència viscuda durant la pandèmia de la COVID-19, quan milions de treballadores d’arreu del món van perdre els seus llocs de feina o no van percebre els seus salaris complets per culpa de les decisions preses per les grans empreses, la confiança de les treballadores i els seus sindicats en el fet que aquestes empreses prioritzin el seu benestar és, comprensiblement, molt baixa. Una proposta sindical per crear un fons de garantia que asseguri que les treballadores siguin compensades en cas de pèrdua de la seva feina en temps de crisi ha sigut rebutjada fins ara per les marques. És fonamental que aquesta vegada les treballadores, les quals ja sobreviuen amb salaris de misèria, no paguin la factura d’empreses altament rentables i que tinguin veu en la presa de decisions en les quals es defineixin mesures clau que afectin les seves vides.
