Font: article de Tansy Hoskins per a Huck, el 28 Abril de 2016
La moda és una indústria multimilionària que s’enfronta repetidament a acusacions d‘evasió fiscal. Tansy Hoskins explora les conseqüències globals dels grans guanys i els delictes financers.
Es pot creuar tot Mònaco en menys d’un hora. Un passeig de tres milles en el qual trobaràs bosses que costen tant com els cotxes, i cotxes que costen tant com les cases. La costa és un fragment d’una postal de la Rivera Francesa, amb tornejos de voleibol a la platja, a l’ombra dels hotels i casinos.
També hi ha un munt de caca de gos a Mònaco. Sembla ser, que a causa de tots els propietaris dels gossets que no se’ls ocorreix arrupir-se a recollir-lo. Al casc antic, estrets i tortuosos carrers de blocs d’apartaments, farmàcies i botigues de servei per als residents d’edat avançada i les seves mascotes.
Un autobús de la ciutat francesa de Niza porta un grup de turistes al port de Mònaco i ‘els selfies’ comencen gairebé immediatament. Les persones posen per iots anomenats coses com ‘C’est La Vie ‘- un acudit fàcil per a fer a un multimilionari . Les parelles passegen pel port esportiu, on cada vaixell blanc brillant és més gran que l’anterior – i brillant, ja que els han re-fregat amb les mans agenollats per la coberta.
Un d’aquests iots, un iot gegant que ha de tenir la paraula “super” adherida, és la llar del magnat de la moda Philip Green i la seva dona Tina. Els Green tenen diversos super-iots, però el seu procés d’anomenament no és gaire imaginatiu. S’han comprat un nou iot de 90 metres per £100 milions, i estan canviant el nom del seu anterior iot de 63 metres per tal de donar al nou vaixell el mateix nom – ‘Cor de Lleó’.
Mònaco està molt lluny de les cases d’una habitació i cuina de les treballadores de la confecció a Bangladesh. “La indústria de la moda és extremadament desigual,” diu Morgan Currier de National Organiser for United Students Against Sweatshop. “Moltes de les marques més poderoses ingressen milers de milions i els CEO‘s solen guanyar milers de milions, mentre que les treballadores a penes guanyen un parell de cèntims per peça.”
El 2005, el New York Times va qüestionar perquè Mònaco és encara un país, etiquetat com ‘una relíquia de l’Europa medieval’. Els Green il·lustren l’existència de Mònaco. El mateix any, l’empresa de moda Arcadia va signar el major xec corporatiu en la història del Regne Unit i li’l va donar a Tina Green. Ja que Tina Green és resident de Mònaco, no va pagar ni un cèntim dels 300 milions que hagués pagat en impostos a Gran Bretanya.
(Aquest és el tipus de comportament que va portar al bloqueig de Mònaco al 1962 pel president francès Charles de Galle, qui es va oposar a que el seu petit veí acceptés als residents francesos a viure i els evités el pagament d’impostos. Però avui en dia ningú està bloquejant els super-iots.)
Philip Green, també s’enfronta ara a fortes crítiques per traure més de £500 milions d’una cadena de botigues anomenada BHS, provocant un procés que ha deixat l’empresa en fallida i els seus 11.000 empleats amb el fons de pensions destrossats. Per a aquells de vosaltres que mai heu estat en BHS, imagineu una botiga de coses per a la llar i peces de vestir – entre Target i Macy‘s.
Sir Philip Green – Tony Blair li va donar el títol de cavaller pels seus serveis al comerç minorista – no és l’únic magnat de la moda que fa front a l’escrutini. Tot i que la roba és un objecte físic, que ha de ser fàcil de contar i fiscalitzar, les autoritats italianes han investigat els assumptes fiscals de Dolce & Gabbana, Prada, Bulgari i Giorgio Armani. Bloomberg va posar en relleu Inditex, propietària de Zara, per evitar impostos en posar 2 milions de dòlars en una petita empresa subsidiària que opera a Suïssa i els Països Baixos. Un cas clàssic de deposició de beneficis on atreguin els menors impostos possible.
Els papers de Panamà, una enorme memòria de documents del bufet d’advocats de Panamà Mossack Fonseca, ha revelat a actors poderosos de la moda amb comptes a l’estranger: el dissenyador Roksnda Illincic amb seu en Londres; el fundador de Mexx; el titular de Jordache Jeans; i Valentino Garavani – mateix nom de la marca de luxe Valentino.
“El lliurament dels documents de Panamà és una part important d’aquesta batalla per la justícia”, diu Jyrki Raina, secretari general de IndustriALL Global Union, un sindicat mundial que representa a 50 milions de treballadores en 140 països, entre ells la indústria del vestit. “Però també necessitem papers de les Illes Caiman, Suïssa i fins i tot dins de la UE de Luxemburg, Irlanda, Regne Unit i els Països Baixos.”
“És incomprensible que la UE, que d‘una banda ha pres mesures per oferir igualtat de condicions per a les seves empreses, permeti l’evasió d’impostos durant tant de temps”, continua Jyrki Raina. “No és només una distorsió de la competència, sinó també és dolent per a les arques públiques, el que dificulta la tasca de proporcionar serveis públics de bona qualitat per al benefici de totes.”
Els ingressos fiscals ens dóna el que necessitem per a que la societat funcioni– escoles, hospitals, carreteres i així successivament. També redistribueix la riquesa i els recursos en un sistema que tendeix a la desigualtat. Si les empreses no paguen els seus impostos, es col·loca una càrrega tributària superior sobre les persones que treballen i es retallen importants serveis públics. Això té un efecte particularment negatiu en les dones que sovint són les treballadores pitjor pagades en la societat i les que acaben realitzant el treball de cures de forma extra i gratuïta.
La moda mundial té un valor de gairebé $3 trilions de dòlars a l’any, però ha tingut més conseqüències l’acumulació de grans sumes de diners per les marques de moda?
“El negoci de la moda ofereix un gran exemple d’una cosa que afecta a la distribució mundial de la riquesa i els guanys fiscals”, explica l‘advocat financer David Quentin. “El que la gent valora cada vegada més són les idees que la roba representa – els dissenys, les etiquetes i les marques. En altres paraules, la moda és una indústria al voltant de la propietat intel·lectual en lloc de la producció … la propietat intel·lectual fa que sigui fàcil per a les empreses ocultar els seus guanys en alta mar i no pagar impost sobre ells “.
Mentre que la marca i el disseny tenen lloc en els països rics, la fabricació de peces de vestir es porta a terme en països molt pobres: “Així que, encara que a la rendibilitat inherent al negoci de la moda se li imposara un impost en la seva totalitat en lloc de fluir per jurisdiccions secretes, els guanys sorgirien on té lloc el disseny, la gestió i la venda minorista, i no en els països de baixos ingressos, on es porta a terme la producció “, diu Quentin.
Això significa que, fins i tot si Bangladesh produeix $20 milions de dòlars en peces de vestir per a l’exportació, els beneficis derivats d’aquesta roba per cada fàbrica després que hagin estat pressionats per les marques és relativament petita. Vol dir que a Bangladesh se’l deixa amb molt pocs guanys fiscals, deixant un país empobrit i sense la infraestructura pública que necessita desesperadament. Un cop més, això té un efecte advers en les dones ja que la indústria del vestit de Bangladesh és entre el 85-90% atesa per dones a les que se’ls nega serveis públics, mentre que els seus salaris són espremés.
“Tot i que en l’anomenat món desenvolupat ens congratulem del nostre gust sofisticat per la roba, quan el sistema es veu a través d’una lent d’impostos, eixa gran sofisticació, que es reflecteix en el valor aparent de la propietat intel·lectual, està fent un dany permanent a les condicions materials de vida de les dones a tot el món “, afirma Quentin.
Un important servei públic de fons que manca a Bangladesh és una inspecció adequada per a la vigilància de les normes de construcció. Un servei de salut i seguretat que podria haver previngut tragèdies com ‘ensorrament de la fàbrica Rana Plaza que va matar 1.138 persones en 2013.
“Les marques que guanyen milers de milions de dòlars a les esquenes de les treballadores, han de contribuint al menys amb impostos i retornar alguna cosa – no haurien d’estar exempts!”, conclou Morgan Currier. “Ells tenen la responsabilitat, com algunes de les corporacions més riques del món, de tractar de disminuir la desigualtat.
