Aquest curs, a SETEM han col·laborat amb la Universitat Oberta de Catalunya fent la tutoria d’un grup d’alumnes del Màster Universitari en Anàlisi de l’Entorn Econòmic que s’ha endinsat en les pràctiques de les grans empreses multinacionals tèxtils mitjançant unes pràctiques de recerca en aquest àmbit. Aquí us deixem l’article que ha escrit un dels alumnes que ha analitzat dades econòmiques de les empreses tèxtils espanyoles deslocalitzades al Marroc.
Article de Ramón Carballés Castellanos
Les relacions econòmiques entre les empreses del tèxtil espanyol i el país nord-africà fa dècades que duren. Va ser els inicis dels 80 quan es desembarcava al país magrebí amb els inicis de la deslocalització industrial. Des de llavors la liberalització comercial i la pròpia globalització econòmica ha empès la presència d’empreses multinacionals espanyoles a territori marroquí en forma de filials o de tallers locals subcontractats que proveeixen la producció que es ven a les botigues de tot el món.
Però des d’un anàlisi més a fons podem dir que les multinacionals espanyoles del tèxtil instal·lades allà i el propi sector tèxtil marroquí tenen una relació molt més estreta. I és, que per una banda, per les empreses tèxtils espanyoles, el Marroc comporta un territori estratègic amb un avantatge comparatiu per la seva proximitat geogràfica i per els seus costos laborals baixos (2,1 euros/hora en el 2008) en relació amb Espanya o la resta d’Europa.
Per altra banda, per al tèxtil marroquí les empreses espanyoles situades allà han resultat ser uns actors principals en la configuració de la indústria i l’ocupació del sector. Les empreses espanyoles, amb Inditex al capdavant, han originat el que avui dia es coneix com l’estratègia productiva ‘fast fashion’, que consisteix en produir un gran número de col·leccions a l’any en lots reduïts però freqüents, en temps de producció i transport mínims i sense stocks.
Aquesta distribució respon a estratègies comercials on el model de producció que s’introdueix en la cadena de valor gira al voltant de les plantes de fabricació de cicle curt: les multinacionals envien la matèria prima (teixits i fils) als països en desenvolupament on s’aplica la mà d’obra i el disseny per fabricar el producte de confecció i es retorna acabat als mercats a través dels canals de distribució mundials. Així el tèxtil marroquí s’ha especialitzat en la producció en peces de confecció, les quals van significar durant el 2015 un 98% del total de les exportacions que realitza el país en el sector tèxtil, sent Espanya el principal client de les exportacions de la roba marroquí amb una quota del 50% i un volum de 1.380 milions d’euros durant l’any passat.
A la vegada les grans marques de moda, en un entorn de competitivitat internacional, pressionen als tallers manufacturers fragmentant les comandes i exigint un temps d’entrega màxim que els propis tallers acaben traslladant als treballadors en forma de precarietat laboral.
La cultura ‘vestir-llençar’ en el sector tèxtil marroquí, de baix valor afegit i d’alta feminització (el 70% dels treballadors són dones), repercuteix en les condicions laborals de moltes treballadores. Així, i segons l’informe ‘La moda española en Tánger’ publicat l’any 2011 per Campanya Roba Neta, trobem que 7 de cada 10 treballadores reben salaris que no els permet cobrir les seves necessitats i les de la seva família i només un 11% percep un sou per sobre del salari mínim (0,95€/hora en el moment de la investigació). Un 96% declara que tenen una jornada laboral que inclou fer hores extres per damunt de les 48 hores setmanals per atendre la urgència de les noves comandes i que la majoria reben una forta pressió i amenaça en cas d’organitzar-se en sindicats per defensar els seus drets.
El contrapunt amb la Xina
Si comparem les relacions entre Espanya amb la Xina, el qual és el primer país productor de tèxtil del món, veiem que el Marroc manté una posició relativament important com a territori estratègic en la cadena productiva. Així, i segons el Ministeri d’Economia i Competitivitat, la inversió directa en filials per part d’empreses multinacionals espanyoles tèxtils ha anat en descens els últims 10 anys en el país asiàtic, en gran mesura motivat per l’increment dels costos laborals que ha ocasionat la deslocalització de les multinacionals espanyoles cap altres països asiàtics amb una mà d’obra molt més barata com Vietnam o Bangladesh. Altres països que han vist incrementada la presència d’inversió espanyola són els situats al mediterrani com Turquia, que disposa de mercat intern amb possibilitats de creixement i la proximitat a la Unió Europea, o el propi Marroc que integra proximitat a la península, desenvolupament logístic a les grans ciutats i la incorporació de nous acords aranzelaris i de lliure comerç amb la UE i els Estats Units.
Pel que fa la quota de mercat espanyol, encara que la Xina manté uns costos laborals encara més baixos que el Marroc, al 2008 es situaven en 1,4€ l’hora, i una implantació estratègica també de cicle curt, les importacions espanyoles en peces de confecció des de la Xina cauen 5 punts percentuals entre 2012 i 2015, passant del 29% al 24%. La Xina manté el primer lloc com a lloc de procedència de les importacions espanyoles, seguida de Bangladesh amb un 13%, Turquia amb un 11% o el propi Marroc amb un 10%.
Les empreses tèxtils espanyoles han actuat en relació al Marroc amb els mateixos criteris que amb la resta de països en desenvolupament i, des d’aquesta perspectiva, han realitzat exportació d’inversió, han internacionalitzat la cadena de valor i han buscat l’increment del benefici a través de la deslocalització productiva i la cerca constant de costos laborals mínims.
Alhora les polítiques d’integració als mercats internacionals portades pel país i el posicionament estratègic de les multinacionals del tèxtil en vers els tallers de cicle curt han transformat el sector fins a especialitzar-lo en la producció de peces de confecció per l’exportació. Les noves formes de consum de moda i l’exigència en la immediatesa de les comandes per part de les grans marques internacionals acaben repercutint en eslavó més dèbil de la cadena productiva en forma de vulneració dels drets laborals, empobriment salarial i sobreexplotació de la jornada laboral.
