Des de la campanya Canvia De Sabates publiquem avui la fitxa tècnica ‘La porta del darrere de la fàbrica. Les condicions laborals al sector indonesi del cuir i el calçat‘. La publicació és el resultat d’una investigació realitzada per l’organització indonèsia TURC, en col·laboració amb les alemanyes Inkota i Südwind, en 4 fàbriques de l’illa de Java i amb prop de 40 treballadores a domicili.
Indonèsia és el quart major fabricant de calçat del món després de Xina, Índia i Vietnam. El 2015 va produir 1.000 milions de parells de sabates, el que equival al 5% de la producció mundial. La disponibilitat de mà d’obra barata va fer que ja a partir dels anys 80 les marques esportives com Nike comencessin a produir calçat en el país.
Les vulneracions de drets laborals a Indonèsia persisteixen sota la constant amenaça de les marques d’abandonar el país. Salaris extremadament baixos, hores extres forçoses, impagaments a la Seguretat Social, i restriccions a la llibertat d’associació no són fets inusuals a les fàbriques. En principi, les empreses només poden recórrer al treball temporal si necessiten personal per un període curt de temps. Així i tot de les 117 persones entrevistades a les fàbriques, només 65 (el 55,6%) eren fixes, mentre que 52 (el 44,4%) eren temporals.
“Les declaracions de treballadors i treballadores són contradictòries a les posicions de representants de les empreses, que davant de tota evidència remeten als alts estàndards de la legislació laboral i a les seves iniciatives de Responsabilitat Social Corporativa“, apunta José Luis Mariñelarena, coordinador de Canvia De Sabates a l’estat espanyol.
Les enquestes a les fàbriques destaquen una gran diferència de condicions laborals entre dues de les fàbriques estudiades: PT Prima Dinamika Sentosa, que ni tan sols permet la llibertat sindical i paga per sota del salari mínim regional, i PT Ecco Indonesia, amb condicions relativament bones. La disparitat es deu al fet que PT Ecco Indonesia ha de complir el Codi de Conducta de la seva matriu a Dinamarca mentre que les fàbriques proveïdores d’aquesta, com PT Prima Dinamika Sentosa, no tenen aquesta obligació. El Codi de Conducta només és aplicable a proveïdors directes.
Per la porta del darrere entra i surt el personal temporal i també el personal a domicili. La situació de vulnerabilitat de les treballadores a domicili entrevistades destaca particularment. A la pràctica, i contradient les estimacions de la marca alemanya Ara –per qui produeixen les entrevistes a través de fàbriques que les subcontracten sense cap acord laboral per escrit- aquestes treballadores reben aproximadament una quarta part del salari mínim, el que no arriba per cobrir les seves necessitats bàsiques. El pagament per peça insuficient i les comandes variables fan que les seves jornades siguin sovint inassolibles. Un terç de les entrevistades van dir que els seus fills i filles havien d’ajudar-los a cosir sabates.
“És imperatiu que les marques de calçat que produeixen a Indonèsia es comprometin seriosament a promoure millores de les condicions de treball al país en comptes d’obstaculitzar-les, ja que, malgrat algunes victòries inicials i l’existència d’abundant legislació laboral, es continuen vulnerant drets humans fonamentals com la llibertat d’associació i el dret a un salari digne“, afegeix José Luis Mariñelarena.
